dijous, 27 d’abril del 2017

UN CARRER DE JESÚS POC TRANSITAT (Postals amb dedicatòria - IV)




Antigament les terres situades a llevant de l’actual carrer de Rafael Llopart formaven un conjunt atapeït d'hortes i de sínies, cadascuna d'elles delimitada per la seva tàpia corresponent. D'aquí que l'indret fos conegut com les Tàpies. I és per això també que el carrer de Jesús, que portava fins allà, rebia el nom popular de carrer de les Tàpies.

Cap a l'any 1770 tenia una trentena de cases, quasi totes d'una sola planta i habitades majoritàriament per mariners i jornalers. En aquell temps no hi desembocava cap altre carrer. Però en el decurs del segle XIX i els inicis del XX se n'obriren uns quants: Sant Bartomeu, Ànimes, Sant Sebastià, Illa de Cuba, Francesc Gumà i, finalment, Santiago Rusiñol. Això va fer que el carrer de Jesús deixés de ser un carrer que conduïa als afores i es convertís en un dels principals eixos viaris del poble.

La fotografia que il·lustra aquestes ratlles fou feta a mitjan anys vint, quan el carrer de Jesús era encara una via pública força tranquil·la en la qual no transitaven cotxes.

En primer terme, a l’esquerra, on penja la bandera, hi havia llavors les Escoles de la Vila, instal·lades allà des de la tardor de 1907, quan Rafael Llopart llogà al municipi aquest edifici de la seva propietat. Durant les dècades de 1910 i 1920, entre aquelles parets donaren classes, entre d’altres, els mestre Esteban Barrachina, Ángel Martínez, Pere Ribera, Toribio Buxeda i Francesc Navés. Al llarg dels cincs anys que va romandre a Sitges (1921-1926), aquest últim desenvolupà una gran tasca pedagògica i publicant nombrosos articles a la premsa local referents a l’escola i l’educació.

A la cantonada nord del carrer de Jesús amb el de les Ànimes hi havia els magatzems de l’hisendat i viticultor Lluís de Dalmau i de Querol, últim hereu d’aquesta família successora de la nissaga Falç (tot i que estudià la carrera de medicina, mai no va exercir la professió i es dedicà exclusivament a gestionar les rendes del patrimoni familiar).

L’edifici amb torratxa que sobresurt a banda dreta és la casa Antoni Canals Porta, projectada per Lluís Planas Calvet el 1921 i inaugurada el setembre de 1924. President a Sitges de la Lliga Regionalista i secretari de la Junta d’Acció Parroquial, el 1936 Antoni Canals era director de l’escola de la colònia de Vallcarca i tinent d’alcalde de Sitges. Poc després d’esclatar la guerra civil, la matinada del 16 d’agost, fou tret de casa seva i assassinat. El seu cos el trobaren a la carretera de Sitges a Ribes, en una cuneta enfront de Les Torres.

Al fons es veu la cantonada amb el carrer de Santiago Rusiñol i la petita corba que fa el carrer de Jesús abans d’encarar el seu recorregut envers el Cap de la Vila.

dilluns, 24 d’abril del 2017

LA CASETA DEL BOT SALVAVIDES (Postals amb dedicatòria - III)




Entre 1912 i 1949 el segon tram de la platja de la Ribera, a mig camí del carrer d’Espanya (avui de la Basa-rodona) i l’avinguda Sofia, estigué presidit per la caseta del bot salvavides, una construcció de fusta i maçoneria de dimensions considerables dins de la qual es guardava la barca de la junta local de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags (SESN).

La reunió constitutiva per a instal·lar a Sitges una estació de salvament de nàufrags tingué lloc el desembre de 1905. En fou escollit president el notari Felip Font i Falp, que estigué al capdavant de l’entitat fins a la seva mort, l’any 1918. De bell antuvi, la principal reivindicació de la junta local de la SESN fou l’obtenció d’un bot salvavides i la construcció d’un edifici on poder guardar-lo. Per això ja el 1906 demanà a la junta central que enviés a Sitges una embarcació i un llançacaps. La junta central acordà la cessió del llançacaps Boxer de la junta de Torredembarra, el qual arribà a Sitges al final d’aquell any. Altrament, la junta local obrí una llista de donatius per recaptar fons i poder construir així la caseta.

Tres anys més tard (1909), la junta sitgetana presentà a la central de la SESN el projecte i el pressupost de construcció de la caseta, així com el plànol de l’indret on s’havia d’ubicar, perquè fossin tramesos al ministeri de Foment. El lloc escollit era a l’inici de la segona secció del Pinar de la Ribera, a 41º13’ Lat. N i 1º50’ Long. E. El vistiplau del ministeri arribà el juliol de 1911 i el 25 d’agost següent, dins els actes de la Festa Major, es col·locà la primera pedra de la caseta.

Al llarg del segon semestre de 1911 es construí la caseta, sufragada amb els fons de la junta local, i s’encarregà a Miquel Corbeto –constructor naval de la SESN– que col·loqués quilla a un bot de 10 metres d’eslora, amb degàs automàtic i insubmergible. El bot fou batejat amb el nom d’Eduardo Ibarra, en memòria del cap de la Naviera Ibarra i Cia., pels quantiosos donatius fets a la SESN.

El 25 d’agost de 1912 es beneí el bot salvavides i s’inaugurà oficialment la caseta. Poques setmanes després, el 6 d’octubre, el flamant bot ja realitzà un salvament, en socórrer els dos tripulants de la barca “Joven Florentina”, de la matrícula de Vinarós. Fou la primera d’un seguit d’arriscades gestes portades a cap pels mariners sitgetans. El 1915 la tripulació del bot salvavides quedà formada pel patró Panxo Ferrer (en Terradéus) i els mariners Manel Jimeno, Gori Capdevila, Manel Rosés, Joan Cañameras, Celestí Rosés, Sebastià Arnau, Pau Ferret, Francesc Ayza, Cristòfol Rosés i Miru Planas.

Els terribles temporals marítims de 1947 i 1949 destrossaren la caseta i la pineda que l’envoltava. El bot, però, encara sobrevisqué una quinzena d’anys, fins que a mitjan dècada de 1960 fou desballestat. L’agost de 1953 participà en una regata disputada entre les confraries de pescadors de Sitges, Calafell i Vilanova i la Geltrú. Els tres bots estigueren molt igualats fins a mitja cursa, però en el tram final els sitgetans incrementaren el ritme de la voga i creuaren els primers la meta.

La fotografia devia ser feta al tombant dels anys 1920 i 1930, perquè el passeig Marítim ja es veu acabat i, al fons, es distingeix la inconfusible figura de l'Hotel Terramar, potser encara no inaugurat oficialment. El dia en què s'enregistrà la imatge era una jornada grisa, de mar remoguda, més pròpia d'un poble de la riba atlàntica que no pas d'una assolellada vila mediterrània.

divendres, 21 d’abril del 2017

BANYS DE MAR I MORAL PÚBLICA (Postals amb dedicatòria - II)



La platja sitgetana a finals dels anys 1910 o potser inicis de la dècada del 1920. Un grup de joves d’ambdós sexes estan pelant la pava, separats per una tanca de fusta que s'endinsa uns metres en el mar. 

Els nois vesteixen banyadors que cobreixen bona part del cos, amb tirants i més o menys llargs de cama. Algunes de les noies van abillades amb vestits blancs, barrets i boniques ombrel·les. D'altres amb banyadors d'una sola peça que tenen mànigues i arriben fins als genolls.

L'escena no sobtaria si no fos per l'existència d'aquesta tanca de fusta que sembla frenar els desitjos més íntims dels joves i que avui se'ns apareix com una frontera inconcebible. La normativa d'aleshores era, però, ben clara sobre la relació que homes i dones havien de respectar quan anaven a prendre els banys de mar.

Els banys de mar esdevingueren populars arreu del litoral català a partir de la primera década del segle XX, gràcies a la recomanació que en feien el metges higienistes com a remei per a certes malaties. De mica en mica, el que fins llavors havia estat un oci privatiu de les classes benestants (que acudien a la platja no a prendre el sol, sinó els banys de mar) s’estengué també a la resta de la ciutadania.

A Sitges hi ha constància que ja la primavera de 1880 un veí de Barcelona anomenat Juan Antonio Yebra va demanar permís al consistori per instal·lar un “Establecimiento de baños” en el que avui és la platja de la Fragata. Un cop estudiat el projecte, l’ajuntament va creure que era millor instal·lar l’establiment entre els carrers Bonaire i Primer de Maig, perquè així no es dificultaria les operacions de càrrega i descàrrega que el pescadors feien diàriament al petit embarcador de la Punta. Ignoro si finalment s’arribaren a instal·lar el banys o no.

Set anys més tard, però, un altre barceloní sí que aconseguí el permís per muntar davant del carrer Sant Pere dues construccions de fusta –una per als homes i l’altre per a les dones–, on el interessats podien llogar una petita cambra per canviar-se. L’establiment obrí el diumenge 3 de juliol de 1887 i el preu de les cambres oscil·lava entre 25 i 37 cèntims.

La progressiva acceptació dels banys de mar obligà les autoritats municipals a dictar un “Reglamento para la toma de baños” que era publicat cada any en arribar les calors estivals. Entre d’altres coses, en aquest reglament es declarava obligatori l’ús del banyador per a tothom. També s’establien tres sectors de bany ben diferenciats. Entre finals del segle XIX i inicis del XX, el tram de platja comprès entre el Baluard i el carrer Bonaire estava reservat a les dones soles. Les famílies havien de banyar-se a la platja de Sant Sebastià o bé entre els carrers Bonaire i Primer de Maig. I els homes sols ho havien de fer des d’aquest últim indret fins a l’actual avinguda Sofia.

Per tal de vetllar per la moral pública, a la platja es col·locaven unes tanques de fusta que separaven els diferents sectors i que s’endinsaven una desena de metres en el mar. Amb tot, era força usual que molts banyistes masculins, tot nedant distretament, apareguessin de sobte al sector on hi havia les dones soles. Alguns d’ells incomplien la normativa doblement, perquè no tenien cap recança a presentar-se al lloc prohibit totalment nus. 

Potser algun dels joves de la fotografia va pensar més d'una vegada en fer-ho, però finalment no es va atrevir.


dimecres, 19 d’abril del 2017

UN CAP DE LA VILA BUCÒLIC (Postals amb dedicatòria - I)




L’espai que avui conforma el Cap de la Vila era antigament l’indret on acabava la població. Durant els segles XVI i XVII els sitgetans coneixien amb aquest nom el conjunt de terres que hi havia fora muralles, més enllà del portal que tancava el carrer Major i la resta de vies públiques que integraven el raval de Sitges.

Amb el pas del temps, aquelles terres quedaren rodejades d'edificis i el Cap de la Vila esdevingué un espai irregular on confluïen els carrers de Jesús, d'Àngel Vidal, Major, de les Parellades i de Sant Francesc. El 1888 l'Ajuntament encarregà a l'arquitecte Gaietà Buïgas un projecte que pretenia convertir la cruïlla de carrers en una autèntica plaça. Tot i que el projecte fou aprovat pel ple municipal, la reforma no es va dur a terme, i el Cap de la Vila mantingué la seva fesomia vuitcentista fins als anys deu del segle XX. Fou llavors quan l'americano Bartomeu Carbonell comprà les tres cases que hi havia a la banda sud de la plaça i les féu enderrocar per construir-hi l'original casa del Rellotge (1913-15).

La fotografia que acompanya aquestes ratlles fou enregistrada no gaire després que s’edifiqués la casa del Rellotge. La imatge ens mostra un Cap de la Vila absolutament bucòlic, molt allunyat del que coneixem avui dia. Diversos grups de dones passegen, fan la compra diària o peten la xerrada. Un gos travessa tranquil·lament la plaça i un altre hi jeu al bell mig, com si en fos l’amo: són els avantatges que el trànsit rodat sigui encara una raresa.

A la banda dreta, en els baixos de la casa del Rellotge i fent cantonada amb el carrer Major, es veu la botiga de teixits “El Siglo”, propietat de Sebastià Carbonell, germà del promotor de l’edifici. La font que apareix al centre de la foto s’instal·là la tardor de 1915, en substitució d’una altra –també de pedra– que hi havia hagut des del 1881. El juliol de 1918 la font fou traslladada al capdavall del carrer de les Parellades (on encara es conserva) i en el seu lloc se’n col·locà una revestida de ceràmica i coronada per un gerro. 

Al costat esquerre, on ara hi ha la Pizzeria del Cap de la Vila, es veu el Cafè Subur, successor del Cafè Català i seu de diverses organitzacions polítiques locals hagudes al llarg del primer terç del segle XX, des de l’Agrupació Catalanista de Sitges fins a la Lliga Regionalista.

dimarts, 18 d’abril del 2017

5 llibres per Sant Jordi


RECURSOS INHUMANOS, de Pierre Lemaitre.
Ed. Alfaguara - 2017



"Nunca he sido un hombre violento. No me viene a la memoria ningún momento en el que haya querido matar a nadie. Sí que he tenido ataques de ira de vez en cuando, pero nunca la voluntad real de hacer daño. De destruir. Así que, claro, estoy sorprendido. La violencia es como el alcohol o el sexo: no se trata de un fenómeno, es un proceso. Entramos en ellos casi sin notarlo, simplemente porque estamos maduros, porque nos llegan en el momento justo. Me daba perfecta cuenta de que estaba enfadado, pero nunca habría imaginado que aquello se transformaría en furia despiadada. Y es eso lo que me da miedo."

El antaño flamante director de recursos humanos Alain Delambre ha perdido toda esperanza de encontrar trabajo y se siente cada vez más marginado. Cuando una empresa de reclutamiento decide al fin considerar su candidatura, está dispuesto a todo con tal de conseguir el empleo y recuperar su dignidad, desde mentir a su esposa hasta pedirle dinero prestado a su hija para poder participar en la prueba final del proceso de selección: un simulacro de toma de rehenes. Alain no escatima medios para preparar a fondo su candidatura. Si descubre que los dados están trucados, la ira acumulada en años de desagravios no tendrá límites... Y el juego de rol podrá convertirse en un macabro juego de muerte.

Lemaitre en estat pur.


LA CRIOLLA. LA PUERTA DORADA DEL BARRIO CHINO, de Paco Villar 
Ed. Comanegra - 2017


Vanguardia, cosmopolitismo y desenfreno. La Criolla, aquella «cueva del vicio», según la llamara Lluís Permanyer, fue mucho más que una gran fiesta. En ella se congregaban desde los mejores travestis de la ciudad (allí llegó a celebrarse un concurso memorable de Miss Barrio Chino) a la flor y nata de la intelectualidad catalana y europea pasando por no pocos altos cargos militares, policías, políticos, etc. Todos, en igualdad de condiciones compartiendo pecados, miserias y algunos momentos de euforia absoluta. Paco Villar vuelve a aquel Barrio Chino que conoce él mejor que nadie porque encontró la puerta que podía eternizar su retrato. Atravesar la puerta de La Criolla es atravesar la puerta dorada del Barrio Chino.«La idea de volver al Barrio Chino me perseguía desde hacía bastante tiempo. Todavía había muchas cosas que contar, y el álbum de firmas de La Criolla era la gran oportunidad.» (Paco Villar)


HISTÒRIES DEL POBLE SILENCIÓS, de Jordi Milà
Ajuntament de Sitges - 2017


Un llibre apassionant sobre el Sitges de 1936-1939 i els personatges que l'habitaren o que el visitaren en algun moment. Hemingway, Bilbo, Simone Weil, Borkenau, Mary Low i un llarg etcètera de noms que l'historiador Jordi Milà ha rescatat de l'oblit, juntament amb els infants acollits a les colònies infantils de la nostra vila durant la guerra civil.


LA BIBLIOTECA DE LOS LIBROS RECHAZADOS, de David Foenkinos
Ed. Alfaguara - 2017


La nueva obra del autor francés nos surte de nuevo con unos personajes rebosantes de sueños, cuentas pendientes y con el añadido de un desenlace sorprendente. Con ritmo de novela de intriga y dosis bien administradas de romanticismo y humor, Foenkinos nos adentra en una peculiar biblioteca situada en la localidad de Crozon (Bretaña) que se dedica a acoger, de la mano de un bibliotecario muy especial, todo tipo de manuscritos que no han sido bendecidos con el premio de ser publicados. Durante sus vacaciones una joven editora y su marido, escritor en crisis, visitan esta biblioteca de los libros rechazados y descubren en ella una obra de sorprendente calidad: “Las últimas horas de una historia de amor”, libro escrito por un tal Henri Pick, ya fallecido dos años atrás.
Pick regentaba, junto a su viuda Madeleine, una pizzería, y según ella nunca leyó un solo libro y mucho menos escribió nada que no fuera la lista de la compra. ¿Tenía el autor una vida secreta?
Rodeado de un gran misterio, el libro triunfa en las librerías. El resultado es que provoca efectos sorprendentes en el mundo editorial y cambia el destino de muchas personas, especialmente el de Jean-Michel Rouche, un periodista obstinado que duda de la versión oficial de los hechos. ¿Y si tras esta publicación se oculta un plan de marketing perfectamente orquestado?


ATLES DE LES MICRONACIONS, de Graziano Graziani
Traducció de Lucia Pietrelli
Ed. Males Herbes - 2016



Has sentit a parlar de l’Imperi d’Atlantium? Sabries assenyalar en el mapa el Regne Gai i Lèsbic de les Illes del Mar del Corall? T’agradaria conèixer el sistema polític d’un indret anomenat República de Minerva? T’han explicat mai qui va ser Norton I Emperador dels EUA? Graziano Graziani eixampla el món que coneixem fent-nos viatjar per 56 micronacions, minúsculs territoris que un bon dia van declarar la independència. Cada micronació va associada a històries extraordinàries de rebel·lia i, molt sovint, a un sentit de l’humor que posa en dubte la mateixa legitimitat dels «estats» reconeguts. Hi pot haver molts motius per fundar la teva pròpia micronació. Poden ser raons polítiques, fiscals o lúdiques i prou. El que aquest llibre ens demostra, amb lucidesa i ironia, és que el fet de fundar-les és una pràctica molt més estesa del que ens pensem, i que la realitat sempre anirà uns quants quilòmetres per davant de la ficció.
Has sentit a parlar de l’Imperi d’Atlantium? Sabries assenyalar en el mapa el Regne Gai i Lèsbic de les Illes del Mar del Corall? T’agradaria conèixer el sistema polític d’un indret anomenat República de Minerva? T’han explicat mai qui va ser Norton I Emperador dels EUA? Graziano Graziani eixampla el món que coneixem fent-nos viatjar per 56 micronacions, minúsculs territoris que un bon dia van declarar la independència. Cada micronació va associada a històries extraordinàries de rebel·lia i, molt sovint, a un sentit de l’humor que posa en dubte la mateixa legitimitat dels «estats» reconeguts. Hi pot haver molts motius per fundar la teva pròpia micronació. Poden ser raons polítiques, fiscals o lúdiques i prou. El que aquest llibre ens demostra, amb lucidesa i ironia, és que el fet de fundar-les és una pràctica molt més estesa del que ens pensem, i que la realitat sempre anirà uns quants quilòmetres per davant de la ficció. (DE LA CONTRAPORTADA DEL LLIBRE)