dijous, 22 de juny de 2017

EL PRIMER HABITATGE DE PROMOCIÓ MUNICIPAL (Postals amb dedicatòria - XII)




Josep Soler Cartró fou, com tothom sap, el fundador d'El Eco de Sitges. A més, fou regidor del consistori sitgetà entre 1894 i 1901. De l'ajuntament estant, el vell Soler promogué nombroses iniciatives, entre elles la construcció d'un grup de cases per a obrers, de les quals al final només se'n féu una.

Fou en la sessió del 9 de gener de 1895 quan Soler Cartró proposà convertir en solars edificables uns terrenys inútils que el municipi posseïa a la zona de la Terracavada, a la confluència de la carretera de Ribes amb la via del tren. El dia 13, El Eco de Sitges reproduïa la proposta del seu director i donava a conèixer quins ciutadans podien optar a aquests habitatges de promoció municipal. La idea era construir una casa per any i adjudicar-la a una família obrera en el decurs dels actes de la Festa Major.

Abans d'acabar el mes de gener, el consistori aprovà la iniciativa i encarregà a l'arquitecte municipal, Gaietà Buïgas Monravà, que confeccionés amb urgència els plànols corresponents amb l'objectiu de tirar endavant el projecte el més aviat possible. A principis de l'any següent, Buïgas presentà els plànols i la memòria explicativa, que contemplava la construcció d'un edifici destinat a serveis municipals (mig pavelló de desinfecció i mig alberg de pobres) i de cinc habitatges particulars.

Un cop aprovat el projecte, es decidí que la col×locació de la primera pedra de les cases obreres tindria lloc el 23 d'agost de 1896. L'acte -com permet apreciar la fotografia- revestí la solemnitat de les grans ocasions: assistència d'autoritats, presència dels gegants d’en Querol i de la banda de música, benedicció eclesiàstica i parlament de rigor. L'encarregat de pronunciar-lo fou Josep Soler Cartró, que entre altres coses va dir: "Mentre els savis i diplomàtics de totes les nacions estudien i discuteixen la manera de millorar la sort del proletari, Sitges comença a buscar la solució en la pràctica: això és, fent-lo propietari".

La construcció de la primera -i única- casa durà un any sencer, i fou inaugurada per la Festa Major de 1897, en presència l’expresident de la Primera República, Nicolàs Salmerón (aleshores de vacances a Sitges). Uns dies abans, un jurat format pel rector, el jutge municipal, el síndic i el regidor Soler i Cartró es reuní per deliberar quina de les cinc sol·licituds presentades mereixia endur-se el premi. L'agraciat fou Sebastià Arnan Vidal, vell mariner sense recursos que en la seva joventut havia servit a l'Armada durant més de quatre anys.

La iniciativa d'incloure un pescador entre els que optaven a l’habitatge, li valgué a Soler Cartró ésser recompensat pel Ministeri de la Marina amb la "Cruz de primera clase de la orden del Mérito Naval con distintivo blanco libre de gastos". Per la seva banda, Sebastià Arnan, a diferència del que sovint passa en aquest casos, pogué  gaudir de la seva casa durant força temps, ja que hi va viure fins al novembre de 1913, data en què va morir, a l'avançada edat de 93 anys.


dimecres, 31 de maig de 2017

ROGATIVES CONTRA LA GRIP (Postals amb dedicatòria - XI)




"Una malura universal, per la qual no hi hagut neutralitats respectables, ha substituït amb un silenci penós, tètric, les joioses boniors de la rentrée. Poc menys de set mil persones n'han mort a Barcelona en un mes; la pandèmia desolava tot Catalunya...". Així encetava la revista D'Ací D'Allà, el novembre de 1918, la crònica on resumia els fets més destacables esdevinguts a Catalunya el mes anterior. La malura universal a què feia referència el magazine no era sinó una terrible epidèmia de grip que es declarà a Barcelona i d'altres poblacions catalanes a partir del 3 d'octubre de 1918 i que, segons alguns autors, afectà 150.000 persones.

Sitges no fou immune als estralls de l'epidèmia. En només dos mesos, octubre i novembre, la grip provocà la mort de 54 veïns. Curiosament, els primers en caure malalts foren el doctors Joan R. Benaprès i Rafael Padrol, i els farmacèutics Josep Ferret i Lluís Font, l'últim dels quals moriria el 13 d'octubre. Aquesta mancança de personal especialitzat, obligà les autoritats a demanar ajut a diversos facultatius de Ribes i Barcelona, que supliren els seus col·legues fins que aquests es recuperaren.

Paral·lelament, el 8 d'octubre, a través d'un ban, l'alcalde Bonaventura Julià requeria a la ciutadania que col×laborés a pal·liar els efectes de la grip. Entre altres coses, el ban ordenava que, dins la població, no es criessin porcs, conills, gallines ni altres animals que poguessin ser motiu de brutícia i causa d'infecció; que tothom s'abstingués de beure aigua de pous o cisternes; i que es desinfectessin les habitacions dels malalts i es ventilessin amb freqüència els establiments públics. També es decretà la suspensió dels espectacles públics i el tancament dels col·legis.

Tot i l'aplicació d'aquestes mesures, la grip no va remetre. En vista d'això, el rector Josep Xercavins autoritzà el trasllat a la parròquia de la imatge de la Verge del Vinyet, "para implorar de su misericordia haga cesar la epidemia gripal" (El Eco de Sitges, 20-10-1918). Es reprenia, així, un costum que ja s'havia practicat en segles precedents, sempre que la vila s'havia vist afectada per guerres, pestes i altres calamitats públiques.

El trasllat es fixà per al 21 d'octubre. Com aquell dia plovia a bots i barrals, l'ofici no se celebrà al Vinyet, sinó a la parròquia, i en acabat, tingué lloc la processó. Mossèn Xercavins aconsellà als fidels que no anessin al santuari i que esperessin l'arribada de la imatge pels volts del carrer Major, "pero tales consejos fueron desoídos, desafiando caballeros y damas el tiempo tempestuoso". En arribar a l'església parroquial, els assistents es postraren davant la Verge del Vinyet "para rogarle extinga en Sitges el germen funesto de la gran calamidad que aflige a muchos de sus habitantes, comenzando acto seguido diferentes novenas en súplica de salud". Les rogatives continuaren diàriament durant dues setmanes, i foren tan concorregudes que s'establiren torns de vetlla "para que en momento alguno quede la santa Imagen sin el rezo de sus devotos" (El Eco de Sitges, 27-10-1918).

Finalment, a les acaballes d'octubre, l'epidèmia començà a minvar. Aleshores es decidí tornar processionalment la imatge al seu santuari. La processó es celebrà el matí del 3 de novembre i les cròniques asseguren que fou encara més multitudinària que l'anterior. Només una dada: al llarg dels dos kilòmetres que separen la parròquia del Vinyet, el tàlem fou portat per 74 senyores i senyoretes, que en grups de quatre s'anaren rellevant les unes a les altres. La fotografia recull el moment precís en què la verge és entrada al seu santuari, envoltada per la gernació de fidels, enmig dels quals destaca mossèn Xercavins.


divendres, 26 de maig de 2017

LES MONGES VETLLADORES (Postals amb dedicatòria - X)




El 17 d'octubre de 1899 el consistori presidit per Miquel Ribas donava el vistiplau a la instal·lació definitiva a Sitges de les Filles de Sant Josep o germanes Josefines, popularment dites vetlladores. Es posava, així, el punt i final a un procés que havia durat gairebé sis anys i que s'havia vist frustrat en dues ocasions.

Les gestions per portar les monges Josefines s'iniciaren a finals de 1893. Des de feia poc més d'un any els sitgetans vivien angoixats a causa d'una epidèmia de diftèria que havia provocat la mort d'una trentena de nens entre 1 i 11 anys. Algunes fonts parlen que, la por al contagi era tan gran, que fins i tot es recomanà no fer-se petons, ja que era una manera de transmetre's el microbi. Fou en aquest context de psicosi ciutadana que les autoritats municipals decidiren cercar un col·lectiu de persones que anés per les cases a cuidar i vetllar els malalts. En un principi es pensà en les monges de l'Hospital, però la regla de les Concepcionistes impedia l'assistència domiciliària. Aleshores mossèn Josep Bricullé, rector de Sitges, es posà en contacte amb les Filles de Sant Josep, que des 1875 venien dedicant-se plenament a aquesta tasca.

El 20 desembre de 1893 el consistori donà suport a la iniciativa del rector i posà a disposició de les Josefines una casa de la plaça de la Constitució que havia estat cedida gratuïtament pel seu propietari. Poques setmanes després, pel febrer de 1894, la superiora de la congregació visità la vila, assegurant que aviat autoritzaria la vinguda de deu religioses. A canvi demanava que l'ajuntament costegés el moblatge de la casa on havien de viure. El retard en satisfer aquesta demanda i la remissió de l'epidèmia diftèrica, a partir del mes de juliol, acabaren fent innecessària la presència de les monges vetlladores.

El tema quedà aparcat fins al gener de 1897, quan l'aparició sobtada d'un brot de verola disparà novament l'alarma entre les autoritats. Davant l'augment progressiu de malalts i l'escassetat de persones per atendre'ls, el 20 de febrer l'alcalde Ribas anà personalment a Barcelona per accelerar la vinguda de les germanes Josefines, que aquell mateix dia ja començaren a prestar servei. Tanmateix, l'estada de les vetlladores no es prolongà gaire temps; el mes següent, un cop acabada la feina, tornaren a marxar. Per segona vegada el projecte se n'anava en orris.

Les negociacions es reprengueren la tardor de 1899. A diferència del que havia succeït en les dues ocasions anteriors, ara l'ajuntament no es veia pressionat per cap situació extrema. D'aquí que pogués satisfer les tres demandes que les religioses consideraven indispensables: "1ª. Pensión cotidiana de tres pesetas con cincuenta céntimos hasta que la comunidad cuente con recursos propios. 2ª. Entrega de mil doscientas cincuenta pesetas con destino a mueblaje de la habitación, y 3º. Casa franca para las Hermanas".


Finalment, les vetlladores arribaren a Sitges el 2 de novembre de 1899 i s'instal·laren a can Puig de Galup, el casalot que es veu a la imatge i que fou enderrocat el 1906 per aixecar-hi el monument al Doctor Robert. La fotografia, curiosament, fou feta uns mesos abans –per la Festa Major– de l’arribada de les monges. Més endavant, el març de 1902, es traslladaren al carrer de Sant Bartomeu número 6, on visqueren fins al novembre de 1921, quan anaren a viure al carrer de Sant Francesc, a la casa que els havia llegat la benefactora Isabel Julià. Allà romandrien fins al 1966, moment en què marxaren de Sitges.


divendres, 19 de maig de 2017

L'HOTEL CAU FERRAT, EL PRESIDENT AZAÑA I EL COMTE CIANO (Postals amb dedicatòria - IX)




L’Hotel Cau Ferrat tingué el privilegi de ser, al llarg de mig segle, el primer establiment hoteler que es trobaven molts turistes en arribar a Sitges. Situat davant mateix de l’estació del ferrocarril, a la cantonada de la carretera de Barcelona amb el carrer de Francesc Gumà, el Cau Ferrat començà sent només un bar-restaurant. El seu propietari era Miquel Forment Carbonell, fill de Pere Forment, en Cuca, amo de la Cerveseria del Cau Ferrat que hi havia hagut a la Ribera.

Quan la cerveseria tancà portes, en Cuca es féu càrrec de la cantina del Retiro, que més tard passà a mans del seu fill Miquel. Durant vuit anys aquest estigué al capdavant del cafè retirista, fins que el 1916 canvià d’ofici i muntà una agència d’encàrrecs entre Sitges i Barcelona. L’estiu de 1920 deixà de fer d’ordinari i marxà cap a Cuba, on a penes va romandre un any.

Fou pocs mesos després d’aquesta breu aventura antillana que Miquel Forment decidí obrir el Bar Cau Ferrat, la inauguració del qual tingué lloc el 20 de novembre de 1921. Projectat per Josep M. Martino, l’edifici seguia les pautes del llenguatge noucentista, amb una ornamentació exterior en la qual predominaven, molt ben combinats, els colors blanc i blau. A la planta baixa cridaven l’atenció tres arcs apuntats de maó, i al primer pis, un balcó que unia les dues façanes mitjançant una elegant barana de ferro realitzada pel mestre manyà Ramon Sardà. De l’interior de l’establiment, el més destacable eren els quadres de Rusiñol i companyia que trenta anys abans havien decorat la Cerveseria del Cau Ferrat (i que avui dia es poden veure al Museu Maricel).

El dipòsit de benzina que es veu a l’esquerra de la imatge fou instal·lat a les acaballes de 1922 per la casa Catasús i Cia., en aquell temps propietària de la majoria de les gasolineres que hi havia a Catalunya. L’estiu de 1929 Forment amplià el negoci, que passà a dir-se Hotel Cau Ferrat (la fotografia, doncs, fou feta entre aquestes dues dates). Cinc anys més tard, seguint la moda que imperava, s’inaugurà a la planta baixa un bar americà. La reforma del local comportà la desaparició de dos dels tres arcs gòtics –els de la façana de la carretera– que atorgaven personalitat a l’edifici.

En el seu Diari de guerra i postguerra, Bonaventura Julià esmenta dues anècdotes relacionades amb l’Hotel Cau Ferrat i que tingueren de protagonistes dos famosos polítics. El març de 1937, el president de la República Manuel Azaña féu diversos viatges a la vila, i en un d’ells, segons Julià, tingué la necessitat d’utilitzar el vàter del restaurant. 

L’11 juliol de 1939, el comte Galeazzo Ciano passà per Sitges, acompanyat de Serrano Súñer i altres jerarques franquistes, camí de Tarragona. La nombrosa gernació que s’aplegava a la carretera obligà la caravana de cotxes a aturar-se davant l’Hotel Cau Ferrat, on el gendre de Mussolini fou obsequiat amb una copa de malvasia.

diumenge, 14 de maig de 2017

FINAL D'ESTIU DE 1930 (Postals amb dedicatòria - VIII)


Biblioteca Santiago Rusiñol (Fons Utrillo)


L’estiu de 1930 era a punt de finir. Pocs dies abans s’havia celebrat amb l’esplendor acostumada el programa d’actes de la Festa Major i s’havia hissat per primera vegada la bandera de Sitges al balcó de la Casa de la Vila. Les famílies estiuejants que freqüentaven la “Platja d’Or” –l’eslògan escollit aquell mateix any per donar nom a la platja sitgetana– gaudien de les últimes jornades vacacionals abans de tornar a Barcelona per reintegrar-se als seus quefers habituals.

Fou en aquest clima de comiat estival que un grup de socis del Pavelló de Mar tingué la feliç idea d’organitzar, per al diumenge 6 de setembre, un concurs infantil de construccions de sorra, el primer que se celebrava a Sitges. Els principals promotors del concurs van ser Jaume Sans, Joaquim Sunyer i Miquel Utrillo. Aquest últim, amb la seva ironia habitual, tingué cura de redactar les bases del certamen, on es deia que “els materials empleats seran l’aigua i la sorra, i com a eines, totes seran permeses, excepte els tiradors de goma, les piules, les martiniques i demés armes de foc i xivarri” .

El dia assenyalat, una trentena llarga de nens i nenes ocuparen el tram de platja comprès entre l’embarcador de la Punta i les barques varades a la dreta del Pavelló de Mar. Durant dues hores, de les onze del matí a la una de la tarda, la mainada s’aplicà a realitzar les seves construccions de sorra, ajudats –així ho contemplaven les bases– per un grup d’avis de més de setanta anys i vigilats per una colla d’adolescents que havia d’abstenir-se, en tot moment, “de fer nosa als petits concursants, de fer de consuetes artístics, científics o propagar idees massa subversives” .

A la una, els membres del jurat, integrat pels mateixos Sans, Sunyer i Utrillo, es retiraren a deliberar. Poca estona després, des de la terrassa del Pavelló de Mar, es donà a conèixer el veredicte, que fou precedit d’un breu parlament d’Utrillo ple d’humorisme de bona llei. La imatge recull, precisament, aquest instant. Al fons de la terrassa hom distingeix la inconfusible silueta d’Utrillo llegint el seu parlament enmig d’un compacte grup expectant, format pels nens participants i les seves famílies. 

El primer premi se l’endugueren els nens Pepe Martino i Jordi Batlló, que van construir una fidel reproducció del refugi muntanyenc d’Ulldeter, emplaçat a la vall de Camprodon. René Palmer obtingué el segon premi, i Jorge Brands, el tercer. Tant ells com la resta de participants reberen un seguit de premis regalats, entre d’altres, per la Societat d’Atracció de Forasters, l’ajuntament de Sitges, l’HUSA, la Societat Pavelló de Mar i diversos particulars.


dimarts, 9 de maig de 2017

ELS XALETS DE BERNARDO FERNÁNDEZ (Postals amb dedicatòria - VII)




La tardor de 1904, l’industrial sitgetà Antoni Cartró Escala –creador del Pavelló de Mar– presentà un projecte de construcció de sis xalets a la Ribera, concretament al carrer de Sant Salvador, l’antic barri dels boters sitgetans. Projectats per l’arquitecte Josep Pujol Brull, els xalets havien d’edificar-se on hi havia els espaiosos jardins de l’hisendat Salvador Vilanova Coll. Malgrat les bones perspectives del projecte, publicat a El Eco de Sitges el 10 desembre de 1904, finalment no s’arribà a realitzar.

Pocs anys després, però, ressorgí la iniciativa, ara de la mà del promotor immobiliari Bernardo Fernández Valdés. D’origen asturià, Fernández s’havia enriquit a Cuba negociant amb teixits i estava casat amb Sofia Miret Maymí, de nissaga vilafranquina. El 1905 Fernández havia vingut a Sitges a estiuejar i uns mesos més tard havia adquirit diversos immobles antics del passeig de Pi i Margall amb la intenció d’enderrocar-los i fer-s’hi una luxosa casa, que encarregà a l’arquitecte Marcel·lí Coquillat (situada a la cantonada amb el carrer Bonaire, la casa seria enderrocada la dècada de 1970).

Mentrestant, entre finals de 1907 i principis de 1908, Fernández comprà als hereus de Salvador Vilanova els jardins abans esmentats amb la intenció de convertir-los en solars edificables. El 3 de maig de 1908 El Eco de Sitges informava que l’ajuntament li havia concedit el permís “para construir tres casas de planta baja y un piso en los terrenos adquiridos en la calle San Salvadpr, así como un garaje en la pròpia finca”. Curiosament, aquests tres xalets serien fets pel contractista Antoni Cartró.

Un cop acabats, Fernández sol·licità el permís municipal per edificar una segona fase de cinc xalets més, que serien aixecats entre 1909 i 1911. Cada xalet costà al voltant de 30.000 pessetes, amb mobles inclosos, i el seu propietari els batejà amb noms com ara “Villa Jazmín”, “Villa Pinar” o “Villa Asturiana”. A la fotografia, realitzada entre 1912 i 1915, es veuen perfectament alineades les cases promogudes per Fernández i també el garatge d’estètica modernista, situat en primer terme.

Des del començament els xalets de la Ribera hostatjaren personatges de certa importància, que els llogaven per temporades, tant a l’estiu com a l’hivern. En un dels primers que es construiren, s’hi instal·là, la tardor de 1909, Albert Rusiñol, prohom de la Lliga i germà del senyor del Cau Ferrat. Poc després, en un altre, hi passà l’hivern la família de Josep Vilaplana, gerent de la important fàbrica de dolços i galetes de L’Havana. Anys a venir, en aquells mateixos xalets també sojornarien el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, i el tenor Hipólito Lázaro, entre d’altres.

El 5 de maig de 1910, l’ajuntament presidit per Pere Carbonell acordà canviar el nom del carrer de Sant Salvador pel de Bernardo Fernández, en agraïment per la millora urbanística que havia fet a la zona. Tanmateix, no va ser l’última que va promoure aquell emprenedor asturià.

L’estiu de 1918 sol·licità permís per obrir una via de 20 metres d’amplada que enllacés la façana marítima amb la carretera de Vilanova. La nova via fou inaugurada per la Festa Major de 1920. Poc abans, el consistori encapçalat per Bonaventura Julià decidí batejar-la amb el nom d’avinguda Sofia, en honor de l’esposa de Fernández (i no de l’ex reina d’Espanya, com sovint pensa molta gent).


dijous, 4 de maig de 2017

TRAGÈDIA A CAMPDÀSENS (Postals amb dedicatòria - VI)




Des de temps remots, el poblat de Campdàsens ha estat una mena d’oasi enmig de l’aspre massís del Garraf, un indret on els sitgetans han anat a esplaiar-se i a reconciliar-se amb la natura. Al començament del segle XX era habitual que s’hi celebressin balls molts diumenges i altres diades festives. Tot i aplegar una considerable quantitat de gent dels masos propers, de Vallcarca i de Garraf, aquestes trobades s’escolaven generalment en la més absoluta tranqui·litat i en un ambient de franca companyonia.

Però el 7 de novembre de 1909 Campdàsens es convertí en l’escenari insospitat d’una tragèdia. El que prometia ser una jornada pacífica degenerà en una violenta baralla a conseqüència de la qual morí una persona i dues més resultaren ferides.

Tot va començar quan un grup de treballadors de les pedreres de Garraf, entre els quals hi havia Ginés Sarabia, es presentà a Campdàsens amb la intenció de prendre part en la festa que tenia lloc a la plaça de l’església (la mateixa que es veu a la foto, enregistrada uns anys més tard). Sarabia ballà amb una noia de setze anys anomenada Concepció Sardà i, en acabat, li manà que no ballés amb ningú més. Com que ella no li féu cas, l’home va voler agredir-la amb un ganivet, amb el qual causà ferides a un tercer que intentà evitar l’agressió. La noia, mentrestant, va córrer esporuguida a refugiar-se en una de les cases del poblat.

Els ànims s’excitaren progressivament i Sarabia, acompanyat del seu pare i d’Antonio Cánovas, tots tres armats, s’encararen amb una colla de joves de Campdàsens que volien foragitar els intrusos. Però en comprovar que duien les de perdre, els tres homes intentaren entrar per la força a casa de Josep Pañella Fusté, el qual els va sortir al pas per impedir-ho. Aleshores, Cánovas va disparar dos trets de revòlver, un dels quals ferí Pañella en una cama.

Lluny d’espantar-se, aquest agafà un maó i el llençà contra els seus agressors, amb tanta punteria que impactà contra la cara del pare de Sarabia i li provocà una fractura dels ossos nassals amb la consegüent hemorràgia. De resultes del cop de máo, uns dies més tard Sarabia pare va morir a l’Hospital de Sant Joan Baptista, on havia estat ingressat després del succés. Altrament, a Josep Pañella li fou extreta la bala que tenia allotjada el genoll i, posteriorment, va ser operat en una clínica barcelonina. 

Els coneguts com a fets de Campdàsens  commocionaren la població sitgetana. El març de 1911, quan encara n’era viu el record, tingué lloc a la secció segona de l’Audiència de Barcelona el judici de la causa instruïda contra Pañella, Sarabia fill i Cánovas. El fiscal retirà l’acusació contra Josep Pañella per considerar que havia obrat en legítima defensa. Respecte als altres dos, mantingué l’acusació pels delictes de coaccions i lesions greus. Cánovas fou condemnat a tres anys, sis mesos i vint-i-un dies de presó, i Sarabia, a dos mesos i un dia d’arrest major.


dilluns, 1 de maig de 2017

EL PONT DE LA IGNOMÍNIA (Postals amb dedicatòria - V)



Amb aquest nom fou conegut popularment durant els primers decennis del segle passat el petit pont que, en direcció a Vilanova i la Geltrú, hi ha a uns dos-cents metres de l'ermita del Vinyet i pel qual la carretera traspassa la via del tren. El nom li fou donat perquè provocà nombrosos accidents, alguns d'ells mortals, a causa del seu exagerat desnivell i el seu perillós revolt.

La decisió d’anul·lar el pas a nivell que existia a l'indret i de construir el pont sorgí a l'escalf de la II Copa Catalunya de voiturettes que es celebrà el 20 de maig de 1909. La primera notícia sobre aquest assumpte apareixia a El Eco de Sitges del 4 d'abril de 1909, on es comentava que pocs dies abans els enginyers de la companyia ferroviària MZA havien visitat l'esmentat pas a nivell per aixecar plànols i traçar línies. 

Una setmana després el diari deia que "han empezado los importantes trabajos para la supresión del paso a nivel existente en la carretera, km 40, cerca del Vinyet, lo que se obtendrá haciendo una pequeña desviación de la carretera al salir del viraje que hay antes de llegar a la vía férrea, viniendo de Villanueva; con dicha desviación y dos rampas de unos 100 m se conseguirá atravesar la vía por un puente (...)"; i encara afegia: "dicha mejora se hace con carácter definitivo, lo cual redundará en beneficio del tránsito general".

Aquesta opinió optimista sobre els avantatges que comportaria el nou pont s'esvaniria aviat, atès que a finals d'abril, poc abans d'acabar les obres, es produí ja el primer accident: "Uno de los carros ocupados en el transporte de tierra para el terraplén del puente que se ha construído sobre la vía férrea (...) tuvo la desgracia el otro día de derrumbarse, sufriendo desperfectos el vehículo y algún daño la caballería", comunicava en la seva edició del 2 de maig El Eco de Sitges.

Set dies després, es confirmava que el 4 de maig s'havia enllestit la construcció del pont, el qual "ha levantado en esta villa enorme clamoreo, pues la obra no sólo afea la hermosa perspectiva de aquel sitio, sino que perjudica gravemente tanto a los propietarios colindantes, como a cuantos vienen obligados a utilizar aquella vía para el acarreo". El segon accident tingué lloc abans de finir el mes de maig: "un carro cargado de vino tirado por tres caballerías (...) tuvo la desgracia de volcar uno de los pasados días sin que afortunadamente sufriese averías" (El Eco de Sitges, 30-5-1909).

La primera quinzena de juny hi hagué un nou accident, el tercer. I després se'n produí un quart, i un cinquè... Fou aleshores quan la veu popular batejà l'indret amb el nom de "pont de la Ignomínia", designació que l'Eco aviat s'encarregà de difondre.

Després d'una trentena de bolcs de carros, el primer accident mortal s'esdevingué l'estiu de 1911. El succés fou motiu de debat al consistori sitgetà, que unànimement prengué l'acord de convocar els ajuntaments de les poblacions veïnes (Ribes i Vilanova), "a fin de trabajar unidos para prevenir nuevas desgracias (...), entendiendo que por todos los medios legales debe desaparecer un puente tan asqueroso" (El Eco de Sitges, 13-8-1911).

Malgrat tot, el pont ha romàs fins avui dia, provocant nombrosos ensurts i també -malauradament- algun que altre accident mortal, si bé al llarg del temps se li feren diverses ampliacions. El que sí s’ha perdut és la seva denominació originària. Avui ja no el coneix ningú com el pont de la Ignomínia; és, simplement, el pont del Vinyet. 

dijous, 27 d’abril de 2017

UN CARRER DE JESÚS POC TRANSITAT (Postals amb dedicatòria - IV)




Antigament les terres situades a llevant de l’actual carrer de Rafael Llopart formaven un conjunt atapeït d'hortes i de sínies, cadascuna d'elles delimitada per la seva tàpia corresponent. D'aquí que l'indret fos conegut com les Tàpies. I és per això també que el carrer de Jesús, que portava fins allà, rebia el nom popular de carrer de les Tàpies.

Cap a l'any 1770 tenia una trentena de cases, quasi totes d'una sola planta i habitades majoritàriament per mariners i jornalers. En aquell temps no hi desembocava cap altre carrer. Però en el decurs del segle XIX i els inicis del XX se n'obriren uns quants: Sant Bartomeu, Ànimes, Sant Sebastià, Illa de Cuba, Francesc Gumà i, finalment, Santiago Rusiñol. Això va fer que el carrer de Jesús deixés de ser un carrer que conduïa als afores i es convertís en un dels principals eixos viaris del poble.

La fotografia que il·lustra aquestes ratlles fou feta a mitjan anys vint, quan el carrer de Jesús era encara una via pública força tranquil·la en la qual no transitaven cotxes.

En primer terme, a l’esquerra, on penja la bandera, hi havia llavors les Escoles de la Vila, instal·lades allà des de la tardor de 1907, quan Rafael Llopart llogà al municipi aquest edifici de la seva propietat. Durant les dècades de 1910 i 1920, entre aquelles parets donaren classes, entre d’altres, els mestre Esteban Barrachina, Ángel Martínez, Pere Ribera, Toribio Buxeda i Francesc Navés. Al llarg dels cincs anys que va romandre a Sitges (1921-1926), aquest últim desenvolupà una gran tasca pedagògica i publicant nombrosos articles a la premsa local referents a l’escola i l’educació.

A la cantonada nord del carrer de Jesús amb el de les Ànimes hi havia els magatzems de l’hisendat i viticultor Lluís de Dalmau i de Querol, últim hereu d’aquesta família successora de la nissaga Falç (tot i que estudià la carrera de medicina, mai no va exercir la professió i es dedicà exclusivament a gestionar les rendes del patrimoni familiar).

L’edifici amb torratxa que sobresurt a banda dreta és la casa Antoni Canals Porta, projectada per Lluís Planas Calvet el 1921 i inaugurada el setembre de 1924. President a Sitges de la Lliga Regionalista i secretari de la Junta d’Acció Parroquial, el 1936 Antoni Canals era director de l’escola de la colònia de Vallcarca i tinent d’alcalde de Sitges. Poc després d’esclatar la guerra civil, la matinada del 16 d’agost, fou tret de casa seva i assassinat. El seu cos el trobaren a la carretera de Sitges a Ribes, en una cuneta enfront de Les Torres.

Al fons es veu la cantonada amb el carrer de Santiago Rusiñol i la petita corba que fa el carrer de Jesús abans d’encarar el seu recorregut envers el Cap de la Vila.

dilluns, 24 d’abril de 2017

LA CASETA DEL BOT SALVAVIDES (Postals amb dedicatòria - III)




Entre 1912 i 1949 el segon tram de la platja de la Ribera, a mig camí del carrer d’Espanya (avui de la Basa-rodona) i l’avinguda Sofia, estigué presidit per la caseta del bot salvavides, una construcció de fusta i maçoneria de dimensions considerables dins de la qual es guardava la barca de la junta local de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags (SESN).

La reunió constitutiva per a instal·lar a Sitges una estació de salvament de nàufrags tingué lloc el desembre de 1905. En fou escollit president el notari Felip Font i Falp, que estigué al capdavant de l’entitat fins a la seva mort, l’any 1918. De bell antuvi, la principal reivindicació de la junta local de la SESN fou l’obtenció d’un bot salvavides i la construcció d’un edifici on poder guardar-lo. Per això ja el 1906 demanà a la junta central que enviés a Sitges una embarcació i un llançacaps. La junta central acordà la cessió del llançacaps Boxer de la junta de Torredembarra, el qual arribà a Sitges al final d’aquell any. Altrament, la junta local obrí una llista de donatius per recaptar fons i poder construir així la caseta.

Tres anys més tard (1909), la junta sitgetana presentà a la central de la SESN el projecte i el pressupost de construcció de la caseta, així com el plànol de l’indret on s’havia d’ubicar, perquè fossin tramesos al ministeri de Foment. El lloc escollit era a l’inici de la segona secció del Pinar de la Ribera, a 41º13’ Lat. N i 1º50’ Long. E. El vistiplau del ministeri arribà el juliol de 1911 i el 25 d’agost següent, dins els actes de la Festa Major, es col·locà la primera pedra de la caseta.

Al llarg del segon semestre de 1911 es construí la caseta, sufragada amb els fons de la junta local, i s’encarregà a Miquel Corbeto –constructor naval de la SESN– que col·loqués quilla a un bot de 10 metres d’eslora, amb degàs automàtic i insubmergible. El bot fou batejat amb el nom d’Eduardo Ibarra, en memòria del cap de la Naviera Ibarra i Cia., pels quantiosos donatius fets a la SESN.

El 25 d’agost de 1912 es beneí el bot salvavides i s’inaugurà oficialment la caseta. Poques setmanes després, el 6 d’octubre, el flamant bot ja realitzà un salvament, en socórrer els dos tripulants de la barca “Joven Florentina”, de la matrícula de Vinarós. Fou la primera d’un seguit d’arriscades gestes portades a cap pels mariners sitgetans. El 1915 la tripulació del bot salvavides quedà formada pel patró Panxo Ferrer (en Terradéus) i els mariners Manel Jimeno, Gori Capdevila, Manel Rosés, Joan Cañameras, Celestí Rosés, Sebastià Arnau, Pau Ferret, Francesc Ayza, Cristòfol Rosés i Miru Planas.

Els terribles temporals marítims de 1947 i 1949 destrossaren la caseta i la pineda que l’envoltava. El bot, però, encara sobrevisqué una quinzena d’anys, fins que a mitjan dècada de 1960 fou desballestat. L’agost de 1953 participà en una regata disputada entre les confraries de pescadors de Sitges, Calafell i Vilanova i la Geltrú. Els tres bots estigueren molt igualats fins a mitja cursa, però en el tram final els sitgetans incrementaren el ritme de la voga i creuaren els primers la meta.

La fotografia devia ser feta al tombant dels anys 1920 i 1930, perquè el passeig Marítim ja es veu acabat i, al fons, es distingeix la inconfusible figura de l'Hotel Terramar, potser encara no inaugurat oficialment. El dia en què s'enregistrà la imatge era una jornada grisa, de mar remoguda, més pròpia d'un poble de la riba atlàntica que no pas d'una assolellada vila mediterrània.

divendres, 21 d’abril de 2017

BANYS DE MAR I MORAL PÚBLICA (Postals amb dedicatòria - II)



La platja sitgetana a finals dels anys 1910 o potser inicis de la dècada del 1920. Un grup de joves d’ambdós sexes estan pelant la pava, separats per una tanca de fusta que s'endinsa uns metres en el mar. 

Els nois vesteixen banyadors que cobreixen bona part del cos, amb tirants i més o menys llargs de cama. Algunes de les noies van abillades amb vestits blancs, barrets i boniques ombrel·les. D'altres amb banyadors d'una sola peça que tenen mànigues i arriben fins als genolls.

L'escena no sobtaria si no fos per l'existència d'aquesta tanca de fusta que sembla frenar els desitjos més íntims dels joves i que avui se'ns apareix com una frontera inconcebible. La normativa d'aleshores era, però, ben clara sobre la relació que homes i dones havien de respectar quan anaven a prendre els banys de mar.

Els banys de mar esdevingueren populars arreu del litoral català a partir de la primera década del segle XX, gràcies a la recomanació que en feien el metges higienistes com a remei per a certes malaties. De mica en mica, el que fins llavors havia estat un oci privatiu de les classes benestants (que acudien a la platja no a prendre el sol, sinó els banys de mar) s’estengué també a la resta de la ciutadania.

A Sitges hi ha constància que ja la primavera de 1880 un veí de Barcelona anomenat Juan Antonio Yebra va demanar permís al consistori per instal·lar un “Establecimiento de baños” en el que avui és la platja de la Fragata. Un cop estudiat el projecte, l’ajuntament va creure que era millor instal·lar l’establiment entre els carrers Bonaire i Primer de Maig, perquè així no es dificultaria les operacions de càrrega i descàrrega que el pescadors feien diàriament al petit embarcador de la Punta. Ignoro si finalment s’arribaren a instal·lar el banys o no.

Set anys més tard, però, un altre barceloní sí que aconseguí el permís per muntar davant del carrer Sant Pere dues construccions de fusta –una per als homes i l’altre per a les dones–, on el interessats podien llogar una petita cambra per canviar-se. L’establiment obrí el diumenge 3 de juliol de 1887 i el preu de les cambres oscil·lava entre 25 i 37 cèntims.

La progressiva acceptació dels banys de mar obligà les autoritats municipals a dictar un “Reglamento para la toma de baños” que era publicat cada any en arribar les calors estivals. Entre d’altres coses, en aquest reglament es declarava obligatori l’ús del banyador per a tothom. També s’establien tres sectors de bany ben diferenciats. Entre finals del segle XIX i inicis del XX, el tram de platja comprès entre el Baluard i el carrer Bonaire estava reservat a les dones soles. Les famílies havien de banyar-se a la platja de Sant Sebastià o bé entre els carrers Bonaire i Primer de Maig. I els homes sols ho havien de fer des d’aquest últim indret fins a l’actual avinguda Sofia.

Per tal de vetllar per la moral pública, a la platja es col·locaven unes tanques de fusta que separaven els diferents sectors i que s’endinsaven una desena de metres en el mar. Amb tot, era força usual que molts banyistes masculins, tot nedant distretament, apareguessin de sobte al sector on hi havia les dones soles. Alguns d’ells incomplien la normativa doblement, perquè no tenien cap recança a presentar-se al lloc prohibit totalment nus. 

Potser algun dels joves de la fotografia va pensar més d'una vegada en fer-ho, però finalment no es va atrevir.


dimecres, 19 d’abril de 2017

UN CAP DE LA VILA BUCÒLIC (Postals amb dedicatòria - I)




L’espai que avui conforma el Cap de la Vila era antigament l’indret on acabava la població. Durant els segles XVI i XVII els sitgetans coneixien amb aquest nom el conjunt de terres que hi havia fora muralles, més enllà del portal que tancava el carrer Major i la resta de vies públiques que integraven el raval de Sitges.

Amb el pas del temps, aquelles terres quedaren rodejades d'edificis i el Cap de la Vila esdevingué un espai irregular on confluïen els carrers de Jesús, d'Àngel Vidal, Major, de les Parellades i de Sant Francesc. El 1888 l'Ajuntament encarregà a l'arquitecte Gaietà Buïgas un projecte que pretenia convertir la cruïlla de carrers en una autèntica plaça. Tot i que el projecte fou aprovat pel ple municipal, la reforma no es va dur a terme, i el Cap de la Vila mantingué la seva fesomia vuitcentista fins als anys deu del segle XX. Fou llavors quan l'americano Bartomeu Carbonell comprà les tres cases que hi havia a la banda sud de la plaça i les féu enderrocar per construir-hi l'original casa del Rellotge (1913-15).

La fotografia que acompanya aquestes ratlles fou enregistrada no gaire després que s’edifiqués la casa del Rellotge. La imatge ens mostra un Cap de la Vila absolutament bucòlic, molt allunyat del que coneixem avui dia. Diversos grups de dones passegen, fan la compra diària o peten la xerrada. Un gos travessa tranquil·lament la plaça i un altre hi jeu al bell mig, com si en fos l’amo: són els avantatges que el trànsit rodat sigui encara una raresa.

A la banda dreta, en els baixos de la casa del Rellotge i fent cantonada amb el carrer Major, es veu la botiga de teixits “El Siglo”, propietat de Sebastià Carbonell, germà del promotor de l’edifici. La font que apareix al centre de la foto s’instal·là la tardor de 1915, en substitució d’una altra –també de pedra– que hi havia hagut des del 1881. El juliol de 1918 la font fou traslladada al capdavall del carrer de les Parellades (on encara es conserva) i en el seu lloc se’n col·locà una revestida de ceràmica i coronada per un gerro. 

Al costat esquerre, on ara hi ha la Pizzeria del Cap de la Vila, es veu el Cafè Subur, successor del Cafè Català i seu de diverses organitzacions polítiques locals hagudes al llarg del primer terç del segle XX, des de l’Agrupació Catalanista de Sitges fins a la Lliga Regionalista.

dimarts, 18 d’abril de 2017

5 llibres per Sant Jordi


RECURSOS INHUMANOS, de Pierre Lemaitre.
Ed. Alfaguara - 2017



"Nunca he sido un hombre violento. No me viene a la memoria ningún momento en el que haya querido matar a nadie. Sí que he tenido ataques de ira de vez en cuando, pero nunca la voluntad real de hacer daño. De destruir. Así que, claro, estoy sorprendido. La violencia es como el alcohol o el sexo: no se trata de un fenómeno, es un proceso. Entramos en ellos casi sin notarlo, simplemente porque estamos maduros, porque nos llegan en el momento justo. Me daba perfecta cuenta de que estaba enfadado, pero nunca habría imaginado que aquello se transformaría en furia despiadada. Y es eso lo que me da miedo."

El antaño flamante director de recursos humanos Alain Delambre ha perdido toda esperanza de encontrar trabajo y se siente cada vez más marginado. Cuando una empresa de reclutamiento decide al fin considerar su candidatura, está dispuesto a todo con tal de conseguir el empleo y recuperar su dignidad, desde mentir a su esposa hasta pedirle dinero prestado a su hija para poder participar en la prueba final del proceso de selección: un simulacro de toma de rehenes. Alain no escatima medios para preparar a fondo su candidatura. Si descubre que los dados están trucados, la ira acumulada en años de desagravios no tendrá límites... Y el juego de rol podrá convertirse en un macabro juego de muerte.

Lemaitre en estat pur.


LA CRIOLLA. LA PUERTA DORADA DEL BARRIO CHINO, de Paco Villar 
Ed. Comanegra - 2017


Vanguardia, cosmopolitismo y desenfreno. La Criolla, aquella «cueva del vicio», según la llamara Lluís Permanyer, fue mucho más que una gran fiesta. En ella se congregaban desde los mejores travestis de la ciudad (allí llegó a celebrarse un concurso memorable de Miss Barrio Chino) a la flor y nata de la intelectualidad catalana y europea pasando por no pocos altos cargos militares, policías, políticos, etc. Todos, en igualdad de condiciones compartiendo pecados, miserias y algunos momentos de euforia absoluta. Paco Villar vuelve a aquel Barrio Chino que conoce él mejor que nadie porque encontró la puerta que podía eternizar su retrato. Atravesar la puerta de La Criolla es atravesar la puerta dorada del Barrio Chino.«La idea de volver al Barrio Chino me perseguía desde hacía bastante tiempo. Todavía había muchas cosas que contar, y el álbum de firmas de La Criolla era la gran oportunidad.» (Paco Villar)


HISTÒRIES DEL POBLE SILENCIÓS, de Jordi Milà
Ajuntament de Sitges - 2017


Un llibre apassionant sobre el Sitges de 1936-1939 i els personatges que l'habitaren o que el visitaren en algun moment. Hemingway, Bilbo, Simone Weil, Borkenau, Mary Low i un llarg etcètera de noms que l'historiador Jordi Milà ha rescatat de l'oblit, juntament amb els infants acollits a les colònies infantils de la nostra vila durant la guerra civil.


LA BIBLIOTECA DE LOS LIBROS RECHAZADOS, de David Foenkinos
Ed. Alfaguara - 2017


La nueva obra del autor francés nos surte de nuevo con unos personajes rebosantes de sueños, cuentas pendientes y con el añadido de un desenlace sorprendente. Con ritmo de novela de intriga y dosis bien administradas de romanticismo y humor, Foenkinos nos adentra en una peculiar biblioteca situada en la localidad de Crozon (Bretaña) que se dedica a acoger, de la mano de un bibliotecario muy especial, todo tipo de manuscritos que no han sido bendecidos con el premio de ser publicados. Durante sus vacaciones una joven editora y su marido, escritor en crisis, visitan esta biblioteca de los libros rechazados y descubren en ella una obra de sorprendente calidad: “Las últimas horas de una historia de amor”, libro escrito por un tal Henri Pick, ya fallecido dos años atrás.
Pick regentaba, junto a su viuda Madeleine, una pizzería, y según ella nunca leyó un solo libro y mucho menos escribió nada que no fuera la lista de la compra. ¿Tenía el autor una vida secreta?
Rodeado de un gran misterio, el libro triunfa en las librerías. El resultado es que provoca efectos sorprendentes en el mundo editorial y cambia el destino de muchas personas, especialmente el de Jean-Michel Rouche, un periodista obstinado que duda de la versión oficial de los hechos. ¿Y si tras esta publicación se oculta un plan de marketing perfectamente orquestado?


ATLES DE LES MICRONACIONS, de Graziano Graziani
Traducció de Lucia Pietrelli
Ed. Males Herbes - 2016



Has sentit a parlar de l’Imperi d’Atlantium? Sabries assenyalar en el mapa el Regne Gai i Lèsbic de les Illes del Mar del Corall? T’agradaria conèixer el sistema polític d’un indret anomenat República de Minerva? T’han explicat mai qui va ser Norton I Emperador dels EUA? Graziano Graziani eixampla el món que coneixem fent-nos viatjar per 56 micronacions, minúsculs territoris que un bon dia van declarar la independència. Cada micronació va associada a històries extraordinàries de rebel·lia i, molt sovint, a un sentit de l’humor que posa en dubte la mateixa legitimitat dels «estats» reconeguts. Hi pot haver molts motius per fundar la teva pròpia micronació. Poden ser raons polítiques, fiscals o lúdiques i prou. El que aquest llibre ens demostra, amb lucidesa i ironia, és que el fet de fundar-les és una pràctica molt més estesa del que ens pensem, i que la realitat sempre anirà uns quants quilòmetres per davant de la ficció.
Has sentit a parlar de l’Imperi d’Atlantium? Sabries assenyalar en el mapa el Regne Gai i Lèsbic de les Illes del Mar del Corall? T’agradaria conèixer el sistema polític d’un indret anomenat República de Minerva? T’han explicat mai qui va ser Norton I Emperador dels EUA? Graziano Graziani eixampla el món que coneixem fent-nos viatjar per 56 micronacions, minúsculs territoris que un bon dia van declarar la independència. Cada micronació va associada a històries extraordinàries de rebel·lia i, molt sovint, a un sentit de l’humor que posa en dubte la mateixa legitimitat dels «estats» reconeguts. Hi pot haver molts motius per fundar la teva pròpia micronació. Poden ser raons polítiques, fiscals o lúdiques i prou. El que aquest llibre ens demostra, amb lucidesa i ironia, és que el fet de fundar-les és una pràctica molt més estesa del que ens pensem, i que la realitat sempre anirà uns quants quilòmetres per davant de la ficció. (DE LA CONTRAPORTADA DEL LLIBRE)