dissabte, 23 de juliol de 2016

Història atzarosa d'una estàtua. El monument al Doctor Robert



Instantània de la inauguració del monument al Dr. Robert, el 23 d'agost del 1907
(foto extreta del blog "El Sitges que estimo", de Josep Maria Alegre)

La mort sobtada del doctor Bartomeu Robert i Yarzábal, la nit del 10 d'abril de 1902, trasbalsà enormement la societat catalana. La trasbalsà tant com dos mesos justos després ho faria la mort d'un altre català il·lustre, Jacint Verdaguer. Curiosament, mossèn Cinto era pacient del doctor Robert i aquest l'anà a visitar el mateix vespre que va morir. El doctor Robert abandonà el domicili de Verdaguer a quarts de deu i, després de passar per casa seva a canviar-se de roba, es dirigí al restaurant Pince, del carrer de Ferran, on aquella nit els companys del Cos Mèdic Municipal li dedicaven un sopar d’homenatge en el decurs del seu banquet anual.


A l'hora dels brindis, un cop havien parlat ja diversos metges, el doctor Robert s'aixecà per fer la cloenda del banquet. Tot just començat el seu parlament, el doctor va caure al terra víctima d'una angina de pit. Segons La Vanguardia de l’endemà, les seves últimes paraules foren: “Cuando es el cerebro el que dicta mis palabras, puedo fácilmente dominarme, pero a vosotros, queridos compañeros, os hablo con el corazón, y éste nunca fue ordenado en sus ímpetus y...”.  Malgrat que se li practicaren algunes sagnies, tot fou debades: el pols de Robert disminuí amb celeritat i els seus companys de professió s'adonaren que el desenllaç seria fatal. A dos quarts de dotze, tothom es resignà a declarar que havia mort i el cadàver fou traslladat al seu domicili, on es desfermaren les escenes de dolor: “sus hijas se arrojaron sobre el cadáver y costó grandes esfuerzos separarlas de él y tranquilizarlas”.



Un moment de l'enterrament al seu pas del
pla de la Boqueria
Un enterrament multitudinari

L'enterrament del doctor Robert tingué lloc el 13 d'abril i es convertí en una imponent manifestació de dol. Els barcelonins sortiren al carrer a tributar l’últim adéu a uns dels seus exalcaldes més estimats. “La plaza de la Paz estaba literalmente llena de gente, de coche y tranvías detenidos, y en la estatua de Colón habíanse situado muchísimas personas aprovechando los salientes del monumento”. La crònica de La Vanguardia afegia que el fèretre havia estat conduit per metges municipals i estudiants de medicina, i que hi anaven una dotzena de cotxes fúnebres plens de corones. Entre aquestes, n’hi havia una de l'Ajuntament de Sitges i una altra de l'Agrupació Catalanista local i del Baluard de Sitges.

Aquest setmanari relatà el sepeli amb les següents paraules: "A pesar de que durant el matí va plourer copiosament, una immensa gernació se situà devant del domicili del doctor Robert, esperant acompanyar el seu cadaver fins a la darrera estada. Els fanals per on tenia de passar la comitiva estaven encesos i endolats, lo que donava una nota patética que imposava. Per tota les Ramblas fins a la porta de la Pau s'hi havia format dues compactes masses de persones, que despreciant la pluja, esperavan el pas del cadaver. Les botigues estaven tancades amb uns lletreros que deien: 'Tancat com a homenatge al doctor Robert", y en molts balcons hi havia colgaduras negras en senyal de dol; i a tot arreu, balcons, finestres, terrats, per la via publica, una concurrencia grandiosa".

Crida publicada al setmanari Baluard de Sitges el 20 d'abril del 1902

A l'enterrament hi assistiren l'alcalde de Sitges, el doctor Gaietà Benaprès –amic personal del finat– i els regidors Antoni Catasús, Manuel Coll, Salvador Robert i Francesc Concabella. Els acompanyaven el jutge municipal, Rafael Llopis, el secretari de la corporació, Bonaventura Julià, i diversos prohoms locals, entre els quals l'exalcalde Miquel Ribas, l'americano Rafael Llopart i el pintor Arcadi Mas i Fondevila.

Les tres setmanes següents al traspàs del doctor Robert, els dos periòdics sitgetans anaven plens de panegírics i de lloances envers el metge desaparegut, tot recordant els seus lligams amb la vila. El 13 d'abril, El Eco de Sitges obria la seva edició amb un article  presidit per un dibuix de Robert emmarcat en negre i sota el títol "Ha muerto". Per la seva banda, Baluard de Sitges publicava a tota pàgina una grandiosa esquela, al peu de la qual constava que el cardenal-bisbe de Barcelona concediria 100 dies d'indulgència a tots aquells fidels que oferissin una missa, una oració o una jaculatòria en sufragi de l'ànima del difunt. A les pàgines següents, el setmanari reproduïa alguns articles sobre les circumstàncies de la mort i l'enterrament.


La setmana següent, els dos setmanaris li dedicaren sengles números monogràfics, amb multitud d'escrits i diverses fotografies. Hi havia articles, entre d’altres, de Rita Benaprès, Gonçal Masó Golferichs, Salvador Olivella, Sebastià Sans i Bori, Josep Planes i Robert i Bartomeu Misas. Altrament, ambdós rotatius anunciaven que l'endemà mateix de la mort del doctor Robert s'havia convocat un ple municipal extraordinari i que el consistori havia decidit iniciar una suscripció pública per a aixecar-li un monument en el passeig que duia el seu nom, per la qual cosa aviat seria convocada una reunió popular per tal d'explicar l'organització que permetria dur a la pràctica el projecte.

El 21 d'abril tingué lloc la reunió, en el decurs de la qual es llegí una al·locució on es lloaven els mèrits polítics, científics i humans del doctor Robert, s'explicava el sotrac que havia significat la seva mort i es recordava la munificència que havia demostrat en sufragar el saló de plens, com a agraïment per haver estat nomenat Fill Predilecte de la vila tres anys enrere. L'al·locució també consignava que s'havien constituït diverses comissions amb l'objectiu exprés de recaptar fons de cara a erigir-li un monument que servís de record per als contemporanis que l'havien conegut i també per a les futures generacions.


Tomba del Dr. Robert al cementiri de Montjuïc

De l'entusiasme a la desídia

La comissió de Sitges o comissió central la formaven l'alcalde de Sitges, Gaietà Benaprès, el rector Josep Bricullé, el jutge municipal Rafael Llopis, Francesc Batlle pel Retiro, Felip Font pel Prado, Bartomeu Misas per l'Agrupació Catalanista, i Bartomeu Carbonell pel Foment Sitgetà. La de Barcelona era integrada per persones d'indubtable solvència econòmica i que ja havien demostrat la seva bona disposició en ocasions anteriors. També es designaren comissions a L'Havana, Santiago de Cuba, Guantánamo i Manzanillo, en les quals quedaren incorporats alguns importants americanos sitgetans, com per exemple Cristòfol Brauet, accionista principal de la casa "C. Brauet i Cia", o Carles Vidal, soci gerent de "La California", dedicada a la comercialització de robes i teixits.


Escrit publicat a Baluard de Sitges
el 20 d'abril del 1902
Paral·lelament a l'organització de les comissions tingueren lloc a Barcelona i a Sitges els solemnes funerals en memòria del doctor Robert. Els de Barcelona es celebraren a la parròquia de Sant Agustí el dia 22 d'abril. Vuit dies més tard, es celebraren els funerals de Sitges. L'oració fúnebre fou encarregada per les autoritats sitgetanes al prevere i poeta Josep Cardona Agut, i a la cerimònia hi assistiren el germà, les filles i els gendres de Bartomeu Robert. El cronista de l'Eco ressenyà que, "tanto los oficios, como las misas, dedicados como pios sufragios para el alma del doctor Robert, deben considerarse suntuosísimos como apenas se hayan visto otros iguales en nuestra parroquia". L'oració fúnebre fou també d'allò més lluïda. No és estrany, doncs, que unes setmanes després, l'Eco la regalés en forma d'opuscle als seus subscriptors.

Però no tot eren detalls desinteressats. També hi havia qui, sense renunciar al patriotisme, intentava de treure'n algun profit. El doctor Robert ben aviat es va convertir en un souvenir. I no em refereixo només a les clàssiques postals-recordatoris. L'11 de maig l'Eco feia saber que "las tiendas de la calle Mayor La Perla y la de don Francisco Ferret han puesto a la venta unos artísticos ceniceros de metal con el busto del doctor Robert a 2 ptas uno". Poc després, el mateix setmanari deia haber rebut "del laureado escultor D. José Pagés Horta un busto del inolvidable patricio doctor Robert, de muy exacto parecido"; el preu de cada bust era de 7 pts.

Mentrestant, començaren a fer-se públiques les subscripcions pro-monument. El 4 de maig, Baluard publicava la primera llista dels diners recaptats per la comissió de Barcelona. L'encapçalaven cinc noms de pes: Aleix Vidal-Quadras i Ramon, que donà 1.000 pessetes, i Eusebi Güell, Estanislau Planàs, Rafael Llopart i Pere Catasús, que donaren cadascun 500 pessetes. Per tenir una idea aproximada del que significà l'aportació d'aquests personatges, direm que entre tots cinc abonaren més del 12 per 100 del total que finalment es recaptà.  I és que la comissió de Barcelona fou, amb molta diferència, la que més diners recollí per a la construcció del monument.

En les setmanes següents, tant l'Eco com el Baluard continuaren publicant les llistes de subscriptors. Tanmateix, l'entusiasme inicial anà decaiguent poc a poc fins que, amb l'arribada de l'estiu i la proximitat de la Festa Major, el projecte caigué una mica en l'oblit. Repassant la premsa d'aquells anys, hom comprova que entre la tardor de 1902 i l'estiu de 1903 a penes es parla d'aquell projecte que tant d'entusiasme havia despertat inicialment.


El Doctor Robert cap al 1899-1900 (Josep Domínguez / AFB)
Després de gairebé un any sense dir quasi res sobre el tema, el 23 d'agost de 1903 l’Eco assenyalava que, aprofitant que es trobaven a Sitges alguns membres de les comissions de Barcelona, Guántanamo i Santiago de Cuba, l'alcalde Gaietà Benaprès havia convocat una reunió el dia 19 per tal de decidir diversos acords. El primer que es va fer fou detallar l'estat de comptes de les diverses suscripcions. Segons aquest estat de comptes, a Sitges s'havien recaptat 3.997,25 pts i estaven pendents de pagament 1.272,50 pts més.

Tot seguit, la comissió va debatre extensament sobre l'emplaçament del monument, la confecció dels plànols i la designació dels facultatius que havien d'encarregar-se'n. l tema de l'emplaçament quedà desvetllat tres mesos més tard. El 22 de novembre, l'Eco deia que el monument es faria a la plaça de l'Ajuntament, no a la Ribera, i afegia que la seva construcció aniria lligada "a la realización de una mejora urbana de trascendencia".


L’opinió d’un mestre

Poc després, el dia de Nadal d'aquell mateix 1903, Vicenç Fornells, mestre titular de l'escola pública, donava la seva opinió, des de les dues tribunes periodístiques sitgetanes, sobre què caldria fer amb els diners recaptats. 


Fragment de l'escrit de V. Fornells publicat a
Baluard de Sitges el 25 de desembre del 1903

Fornells creia que el monument al doctor Robert que es s'aixecaria a Sitges no podria competir en sumptuositat amb el de Barcelona. Per tant, ell es preguntava si no seria millor destinar els diners recollits per les diferents comissions a edificar unes escoles en honor de Robert, "con lo cual, resultaría doblemente honrado el que fue insigne maestro". Fornells acabava el seu escrit dient: "creo que nadie dará una interpretación torcida a mi idea, pues no se trata de regatear una estatua al gran patricio, que sobradamente se la tiene merecida; al contrario, mi propósito tiene por objeto un fin noble, esto es, que la figura de aquél sea colocada en el centro del altar de un templo destinado a la educación de la niñez para así perpetuar y enaltecer más y más la memoria del que sólo vivió para la ciencia y para sembrar bien".

Retrat del Doctor Robert per Ramon Casas
(publicat a Pèl i Ploma el 1900, detall) 
Indubtablement, la idea era bona, sobretot si tenim en compte la situació precària en què es trobaven les Escoles de la Vila. Però com tothom sap, el primer col·legi públic de nova planta no es construí fins molts anys més tard, quan el 1960 fou inaugurat el que avui és l'Escola Esteve Barrachina. No cal dir, doncs, que la proposta de Fornells "cayó en saco roto", com diuen els castellans. De fet, Baluard, quan li publicà l'article, ja va expressar que, tot i ser molt digne, no es feia en absolut solidari amb el projecte del mestre.

Mentrestant, la situació política sitgetana havia fet un tomb de 180 graus. Després de les eleccions de novembre de 1903, el grup del Prado havia assolit el poder després d'una dècada d'ajuntaments retiristes. Gaietà Benaprès, alcalde durant el bienni 1902-1903 i un dels principals impulsors del monument a Robert, passà a l'oposició. I el seu lloc l'ocupà Francesc Batlle, que assolí la vara consistorial gràcies al suport de destacats pradistes, com Bartomeu Misas -llavors president del casinet de Dalt- i de Joan Marsal, que foren escollits primer i segon tinent d'alcalde, respectivament.

L'etapa que s'obrí l'1 de gener de 1904 fins al 31 de desembre de 1909 fou de les més enrarides, políticament parlant, amb esdeveniments que avui són impensables, tot i que darrerament n'estem veient de tots colors i ja res no ens espanta. Entre altres coses, el nou equip de govern dirigit "de facto" per Misas i Marsal provocà la destitució del secretari municipal, Bonaventura Julià, encetant-se així un dels afers polític-administratius més enrevessats de la política sitgetana del passat segle. El contenciós obert entre Julià i els seus enemics es prolongà per espai de dues dècades i fou tema de debat constant a la premsa local d'aquells anys.


La lenta represa del projecte

Vist tot això, no és estrany que el monument al doctor Robert s'anés posposant. Després de gairebé un any d'insults creuats entre els redactors del Baluard i els de l'Eco, a finals de 1904 els dos rotatius tornaren a donar notícies sobre el projecte. El novembre d’aquell any els sitgetans s'assabentaven que s'havien fet gestions per a adquirir la casa de can Puig de Galup i que s'havia delegat en Francesc Robert i Yarzábal –germà del doctor Robert– i l'escultor Josep Reynés –autor, el 1898, del monument al Greco– perquè estudiessin "la manera de emplazar en el sitio indicado dicho monumento y de conseguir su realización bajo un presupuesto en modo alguno superior a lo recaudado".


Can Puig de Galup en uns instantània de la Festa Major del 1899, la mateixa Festa Major
en què el Doctor Robert fou nomenat Fill Predilecte de Sitges pel consistori presidit per Miquel Ribas

El 10 de gener de 1905 l'ajuntament comprava, per 8.000 pessetes, can Puig de Galup amb la idea d'enderrocar l'edifici i habilitar l'espai per al monument. El mes de febrer, l'escultor Reynés presentava a la comissió un primer esbós del monument, en què es veia l'il·lustre patrici "sentado sobre una de las peñas de la Punta en actitud de contemplar el mar, vistiendo traje de calle con sombrero hongo" (El Eco de Sitges, 25-II-1905).


L'escultor Josep Reynés vist per R. Casas (detall)
A principis de maig, el mateix setmanari informava que un dels seus redactors havia estat a l'estudi d'en Reynés i havia vist el projecte en fang del monument. La crònica es desfeia en elogis ditiràmbics. Després d’afirmar que "el señor Reynés ha conseguido imprimir al barro inanimado los rasgos salientes de la fisonomía del Dr. Robert, ha velado su vista con aquella alucinación de su excepcional mirada, ha tratado el ropaje con verdadera espontaneidad en sus pliegues”, continuava amb aquestes paraules: "El artista nos presenta al Hijo Predilecto de Sitges escuchando familiarmente la narración local de un suceso patriótico, la consulta inesperada de un cliente o el recuerdo de un episodio de su edad primera. Sentado sobre peñascos de nuestra costa, delata su mirada en todas direcciones, como si quisiera saturarse de aires purísimos que le brinda el Mediterráneo o le envía la montaña. Viste modesto traje de calle para demostrar que sólo cabe aquí festejar al cariñoso amigo de cuantos lo trataron, antes y después de su gran nombre como médico, como catedrático y como político" (El Eco de Sitges, 5-V-1905). Com es pot comprovar, en l'espai d'aquests dos mesos i mig es descartà (afortunadament) la idea de cofar el doctor amb un "sombrero hongo".

El monument poc després de ser inaugurat
(Foto extreta del blog "El Sitges d'abans",
d'Ignasi Rubí)
Tot semblava encarrilat perquè el projecte esdevingués una realitat en una data molt propera. Tanmateix, a partir del maig de 1905, la cosa s'aturà novament de manera inexplicable. Més de mig any després, el gener de 1906, l'Eco es queixava de la tardança del projecte, tot i que Reynés ja feia temps que tenia acabats els treballs. El mes següent, el setmanari atacava altra volta l'equip de govern, dient que els fons recollits estaven en mans de l'alcaldia des de feia anys. L'ajuntament i el seu alcalde, Francesc Batlle, negaren les acusacions del setmanari.


La inauguració i la demanda de Reynés 

Acabà l'any 1906 i començà el 1907, i amb ell els treballs de cimentació del pedestal, així com la neteja del tros de paret de l'església parroquial que havia quedat al descobert en aterrar-se can Puig de Galup. El 13 d'abril l'Eco tornava a la càrrega i bescantava l'ajuntament perquè encara no havia culminat el projecte. Segons el setmanari, l'estàtua feia anys que era feta, però fins a la data havien resultats inútils les gestions que havia fet Reynés per traslladar-la a Sitges. Altrament, no hi havia pedestal. La crònica de l'Eco, escrita amb pòlvora, acabava amb una frase contundent i plena de mala llet sobre la desídia i la lentitud del governants locals: "Decididamente, si nuestros ediles fueran hembras, se les morirían los hijos en la barriga".

L'escrit de l'Eco deuria ferir l'orgull de l'alcalde i els regidors de la majoria, perquè pocs dies després s'enllestí el pedestal i a finals del mes d'abril quedà col·locada l'estàtua del doctor Robert, que va rebre elogis quasi unànimes malgrat la seva modernitat -modernitat que, encara avui, té plena vigència.

Una altra imatge del monument, cap al 1907-1908
Amb l'estàtua col·locada, ja només calia triar el dia de la inauguració, que tothom preveia proper. Tanmateix, per no trencar el costum, l'equip de govern tornà a badar i l'Eco, per enèsima vegada, li picà novament la cresta. Perquè no es fes malbé l'estàtua, se la cobrí amb un llençol, que la tapà durant diverses setmanes. Arribades les calors de juliol, l'Eco, publicà una nota on feia parlar l'estàtua del prohom, bo i dient que "nos suplica que elevemos su queja a quien corresponda para que sin pérdida de tiempo se la descubra, pues en estos días calurosos está asfixiándose entre sus blancas envolturas...”

Fou el penúltim tret que l'Eco etzibà als seus enemics polítics. L'últim es va poder llegir l'1 de setembre de 1907, en la ressenya de la inauguració del monument, celebrada el 23 d'agost anterior. L'article el va escriure T.V.O. -és a dir, Bonaventura Julià- i en ell no s'estalviaven crítiques a les irregularitats que havia patit tot el procés des que cinc anys i mig abans s'havia decidit erigir un monument al doctor Robert.

Ja per acabar només caldria afegir que, poques setmanés després, l'escultor Reynés entaulà una demanda contra l'ajuntament de Sitges perquè aquest no li havia abonat l'últim termini pactat. Al final el problema es solucionà gràcies a la intervenció de Francesc Robert, germà del doctor Robert, que va prometre que el deute seria pagat abans d'un any.

I fins aquí l'atzarosa història de la construcció del monument al doctor Robert, testimoni privilegiat de sortides d'ofici, enterraments, casoris, manifestacions i secrets consistorials. Si les estàtues parlessin, la del doctor Robert tindria moltes coses a dir.


El Doctor Robert dalt del seu pedestal, en una fotografia de Joan Puig Mestre

NOTA: Aquest article és un "refregit" de dos textos escrits fa força anys. D'una banda, el publicat al Diari de Vilanova l'any 2006, i de l'altra, la conferència pronunciada el juliol del 2002 dins el cicle "La peça del mes", organitzat pel Consorci del Patrimoni de Sitges.






dissabte, 16 de juliol de 2016

Fer-la petar. Tertúlies sitgetanes en el tombant dels segles XIX i XX


Antigament, quan la pressa era un concepte desconegut i les persones es prenien el temps necessari per fer qualsevol cosa -ja fos la més nímia o la més transcendental-, la tertúlia ocupava un lloc preeminent en la vida dels pobles. Que un grup d'amics es trobessin diàriament en una casa particular o en un establiment públic per fer-la petar una estona era el més normal del món; formava part dels costums quotidians de la gent i ningú no se n'estranyava.

Avui dia, la tertúlia s'ha convertit en una raresa que practiquem només de tant en tant. I quan ho fem, estem més pendents del rellotge que de la conversa, i en general no podem evitar que un cert sentiment de culpa ens envaeixi l'esperit, com si xerrar tranquil·lament al voltant d'una taula fos una prerrogativa exclusiva d'ociosos i desvagats que no tenen una altra cosa a fer.

En el segle XIX i començaments del XX, les botigues, les farmàcies i les barberies sitgetanes eren llocs de reunió i tertúlia on la gent comentava, discutia i criticava tots els afers públics i privats que s'esdevenien a la vila.

Panoràmica del passeig de la Ribera i la platja, la segona dècada del segle XX

Una de les tertúlies més heterogènies i animades que va existir fou la que en la dècada de 1880 es desenvolupava al taller del pintor Joaquim de Miró i Argenter, situat davant per davant d'on avui s'aixeca el monument al Greco.

Miró, conegut pels seus magnífics horts i marines (que el convertiren en el màxim exponent de l'Escola Luminista de Sitges), destacà així mateix per les seves idees liberals i pel seu profund anticlericalisme, confirmat en el fet que no va voler donar als seus dos fills noms de sants. Al xicot el batejà amb el nom d'un savi incomprès (Galileu) i a la noia amb el d'una flor exòtica (Hortènsia). L'afany de mostrar públicament el seu ateïsme, el portaren a protagonitzar nombroses anècdotes que avui ens fan somriure, però que en el seu temps foren motiu d'escàndol entre la societat benpensant sitgetana. Com aquella vegada que, en passar la processó del Corpus pel davant de casa seva, llençà una escombra damunt del tàlem del Santíssim, provocant l'esglai i posterior indignació dels concurrents al seguici. També es diu que, en morir, la família va ometre les seves últimes voluntats, on deixava ben clar que no volia ésser enterrat en cap recinte sagrat.

Al voltant de Miró s'aplegaven l'hisendat Salvador Vilanova i Coll, els també pintors Joan Roig i Soler i Antoni Almirall, el doctor Gaietà Benaprès, el músic Esteve Català i un tal senyor Quer. A la tertúlia es parlava de tot el diví i l'humà, i sovintejaven els torneigs d'erudició entre Miró i Vilanova, en els quals el segon sempre sortia malparat, si bé gens convençut. També era habitual fer-li la guitza al senyor Quer, que estava casat amb una ufanosa dona sitgetana molt més jove que ell. Els contertulians, sens dubte per gelosia, acostumaven a buscar-li les pessigolles amb comentaris picardiosos que l'altre suportava estoicament.

A mà esquerra del monument al Greco hi havia el taller de Joaquim de Miró

El futur metge Joan R. Benaprès, que aleshores tenia dotze o tretze anys, acompanyava sovint al seu pare a la tertúlia. A les seves impagables Memorias intrascendentes, en fa referència tot dient: "Yo, en aquell ambiente, aprendí mucho de bueno, pero también mucho de malo. El medio es peligrosísimo para niños de la edad mía. Hablaba de mujeres con desenfado, jugaba a los naipes, y blasfemaba. Mi padre, sin duda, no se daba cuenta de los progresos del chico".

Una altra tertúlia famosa que existí al Sitges vuitcentista fou la de can Xiquillo, que prengué el nom de la coneguda cansaladeria que hi havia al carrer Major cantonada amb el Cap de la Vila. El renom de can Xiquillo era degut, no tan sols a les suculentes botifarres que s'hi venien, sinó també a les animades reunions que s'hi celebraven.

Ho eren tant, que tota la gent que passava per davant de la botiga no es podia estar d'entrar-hi a fer petar la claca una estona. Lluny de molestar-los que la cansaladeria estigués sempre concorreguda d'amics i coneguts, els amos de l'establiment, en Josep Planes i Rigol i la Francesca Robert i Camps (dita popularment la Xica de can Xiquillo), feien tot el possible perquè els contertulians es trobessin a gust. Per això, quan arribava l'estiu, col·locaven davant de la botiga una vela que anava de banda a banda del carrer i que ajudava a pal·liar la xafogor pròpia de l'estació.


Can Xiquillo, amb un grup de gent a la porta, cap a 1910-1915

Les entretingudes tertúlies de can Xiquillo van inspirar a l'escriptor vilanoví Francesc de Sales Vidal i Torrent el sainet costumista La Malvasia de Sitges (1866), on s'explica la història d'una noia a qui la seva mare vol casar amb un americano tornat de Cuba, vell, carregat de diners i que parla un castellà inintel·ligible. Però la noia no en vol saber res perquè s'estima un xicot del poble encara que no tingui ni un ral. Al final, tot acaba bé: l'amor que es professen la Mariona i en Rafalet pot més que els pistrincs de Don Salvadó, que opta per tornar a les Antilles perquè allí tothom el tracta de senyor.

                            "Y yo á América, porqué
                            allá estoy mucho mejó;
                            me yaman ñó Salvaó,
                            y me yaman su mercé."

L'època daurada de la tertúlia coincidí amb l'arribada a Sitges de Santiago Rusiñol. El senyor del Cau féu una gran amistat amb els Planes i quan passava una temporada aquí acostumava a deixar-se caure per can Xiquillo a l'entrada de fosc. Allí coincidia amb en Panxito Bartés, en Josep Díaz (dit en Menut), en Telesfor Monfort, en Miquel Parcerisas, en Josep Grau (dit en Perla), en Josep Planes i Robert -el fill dels amos- i altres habituals de la casa. A vegades, en Rusiñol arribava acompanyat de Miquel Utrillo, Ramon Casas o Arcadi Mas i Fondevila. Llavors els artistes embadalien els seus amics sitgetans explicant-los els seus recents viatges a París, Granada o Mallorca.


Un transitat i endiumenjat Cap de la Vila, a principis del segle XX 
Els dies que en Rusiñol estava especialment inspirat, els contertulians es feien un panxó de riure amb les seves facècies. A vegades el pintor treia a ballar la Xica i junts improvisaven els passos d'alguna coneguda americana al bell mig de la botiga; en altres ocasions es col·locava rere el taulell i, amb posat greu i solemne, començava a despatxar botifarres i arengades als clients que hi anaven a comprar, els quals quedaven ben parats de veure tot un artista de la seva reputació convertit en un prosaic botiguer. Potser fou entre les quatre parets d'aquell atípic establiment on els membres de la companyia teatral "Lo Rebrot" animaren Rusiñol perquè actués en alguna de les seves funcions d'aficionats (se sap que va intervenir en Cinc minuts fora del món, Gelos d'un rei i El cantador).

Un altre dels parroquians de la tertúlia de can Xiquillo era en Gaietà Riera, conegut per tothom com a Tano, que sempre vestia pantaló negre amb voraviu de seda. Fumador empedreït, en Tano tan sols gastava un parell de mistos al dia, que li servien per encendre els primers cigars del matí i de la tarda, respectivament. Quan acabava de fumar-se un cigar, n'encenia un altre amb la burilla de l'anterior i així successivament, fins que era l'hora d'anar a sopar.

Del conjunt de tertúlies que existiren a Sitges entre 1880 i 1936, n'hi hagué una que cal escriure amb majúscules perquè representa el paradigma del que entenem per tertúlia. Els protagonistes només eren tres: el doctor Joan R. Benaprès, l'advocat Bonaventura Julià i el barber-jardiner Salvador Robert Raventós; però el rècord que establiren encara no l'ha superat ningú. Al llarg de vint-i-sis anys seguits (de 1908 a 1934), aquests tres personatges singulars es van reunir diàriament a casa del primer de deu a dotze de la nit. Ni la pluja ni el fred no van impedir mai que un d'ells faltés a la cita.

El doctor Benaprès, Salvador Robert i Bonaventura Julià,
als jardins de Terramar el 1930

Quan va morir Bonaventura Julià, la primavera de 1942, el doctor Benaprès publicà un article memorable, titulat precisament "La tertulia", en el qual narrava fil per randa la successió d'escenes que precedien a la trobada quotidiana. El ritual començava inva-riablement al cafè del Retiro, on Julià i Robert es trobaven passats dos quarts de deu de la nit.

"Al sonar las 10, Juliá y Robert se levantaban automáticamente de la silla en la mesa donde habían tomado su café, y pausadamente, como quien no le importa ser observado, salían de local guardando la misma formación: Juliá delante y Robert detrás, seguidos por las curiosas miradas de los concurrentes que se decían en voz baja, al ver que se alejaban: 'Van a la tertulia'. !Oh, la tertulia! Nombre evocativo de toda una época, símbolo, para muchos, de intriga política, de tenebrosas maquinaciones (...) Al poco tiempo sonaba el timbre de la puerta del cancel. Corría presurosa la muchacha a la llamada, un llamar dulce y discreto, que le era conocido, y breves momentos después veíamos avanzar por el vestíbulo que da acceso al comedor íntimo de mi casa, envueltos en la semioscuridad de la habitación, dos hombres cuyo recuerdo nos hace ahora desfallecer de añoranza: el más viejo delante [Julià], abriendo la marcha, ligeramente inclinado el busto, no tanto por la edad, como por el uso constante que hacía de la cortesía, y quizás... un poco también por la costumbre de hablar por la rejilla de los despachos oficiales, avanzando a pasos cortos y acelerados, como quien lleva prisa para llegar al lugar deseado; y el otro [Robert], a cierta distancia, rezagándose, pues siempre fueron los pies callosos y la magnitud de su alma, el tormento de su vida.

Antes habían dejado su hongo y su chambergo, colgados de la percha del recibidor, porque ni la confianza, ni la intimidad abrieron brecha jamás en su educación, de puro abolengo en el uno, avezados ambos al trato de gente bien; daban las buenas noches y cada uno se sentaba en la butaca que para ellos solíamos tener reservada (...)".


Una altra imatge dels tres amics, feta al mateix indret i a la mateixa època

Quan va morir Salvador Robert, el 1934, la tertúlia patí una fractura irreparable. Segons diu el doctor Benaprès al seu escrit, durant moltes nits ell i Julià, acovardits, es recolliren en la intimitat del menjador parlant poc i en veu baixa. La mort els havia fregat deixant-los una sensació de fred a l'ànima. Dotze anys després, amb el traspàs de Bonaventura Julià, la tertúlia s'esmicolà definitivament. El doctor Benaprès es quedà sol i va comprendre, "por primera vez en la vida, la tragedia del hombre que sobrevive mucho tiempo a los seres que ha querido".
      
Una altra tertúlia famosa que existí al Sitges de tombant de segle fou la tertúlia de l'Esquitx, que va néixer cap al 1889-90 i va durar fins a l'estiu de 1908. Ubicat al carrer de Jesús cantonada amb el Cap de la Vila (on avui hi ha Caixa Penedès), en els baixos d'un edifici propietat de Cristòfol Soler Roig, l'Esquitx era mig entrada, mig botiga. En el seu reduït interior hi havia sis cadires per banda, cap d'igual, però arrenglerades totes amb ordre de simètric reglament. Al fons hi havia una porteta excusada, que donava a un altre quartet més excusat encara. Per tot element decoratiu hi havia un penja-robes de ferro que omplia un racó de paret, i l'únic tresor que s'hi podia trobar eren alguns diaris escampats damunt les cadires.

El Cap de la Vila abans de la reforma urbanística. L'Esquitx estava
situat a la tercera porta que es veu a mà dreta, a l'inici del carrer de Jesús
Segons explicava Rafael Casanova en un article aparegut a El Eco de Sitges el 26 de març de 1944, eren assidus concurrents a les reunions de l'Esquitx els senyors Cristòfol Soler Roig, Miquel Riera Matas, Antoni Catasús, Jaume Oller Gibert, Rafael Llopart, Gaietà Benaprès, Bonaventura Julià, Joan Jacas Duran, Josep Soler Cartró, Josep Ferrer Torralbas i Ramon Montaner (àlies el Federal). De vegades, s'afegien a la tertúlia, alguns americanos acabats d'arribar de les Antilles, els quals vestien immaculats vestits blancs i parlaven un català cubanitzat, acabant sempre les seves frases amb l'afegitó "como no!".

El veterà col·laborador de l'Eco explica, així mateix, que l'original nom fou degut a una espontània exclamació de l'esposa de Jaume Oller que, en veure un dia el local, va dir: "Però, què és això tan petit? Si sembla un esquitx!". A les reunions de l'Esquitx es comentaven, "con toda sal y pimienta", les novetats de cada dia, ja fossin públiques o privades. La política municipal i les estrenes teatrals ocupaven gran part de les converses; es deien fàstics d'aquest o d'aquell altre regidor, però també es parlava del temps, de faldilles i, quan n'era l'època, dels paranys per a ocells.

El juliol de 1905, l'Eco notificava que s'havia reformat l'Esquitx: "ha sido dotado de un arrimadero de azulejos y decorado con pinturas de tonos claros". Tres anys més tard, el 9 d'agost de 1908, el mateix rotatiu signava l'acta de defunció de la tertúlia, tot dient: "En aquel saloncito, dedicado a la chismografía de buena ley, penetrará muy pronto la prosa metalizada con la venta de calzado y otros artículos...". Uns quants dies després, obria al públic una botiga de joguets, pisa, objectes de vidre i calçat a mida, a càrrec de Francesc Bartés Bóta, que poc abans havia deixat de ser el carter de la vila (càrrec que exercia des de 1892).

El Cap de la Vila ja reformat, amb la casa del Rellotge tot just acabada de
construir (1915). L'edifici que havia allotjat la tertúlia continuava igual
El 1915, quan la tertúlia ja feia set anys que havia desaparegut, es publicà a l'Eco un article titulat "Ofrena a l'Esquitx" i que signava un tal "Tremontana". L'escrit era dedicat "als socis que foren i ens deixaren per sempre". Aleshores ja havien traspassat Cristòfol Soler, Miquel Riera i Gaietà Benaprès. "Tremontana" es lamentava que ningú ja no recordés l'Esquitx i acabava el seu article amb aquestes tètriques paraules: "cada toc de funeral es la cadira sobrera i una candeleta encesa amb claror d'esfereïment pels que queden i així poc a poquet, d'un a l'altre, obeint un crit d'alerta, aquells homes tan volguts han emigrat de la terra".

Naturalment, al marge d'aquestes, n'hi hagué moltes altres, de tertúlies, però sens dubte les que hem esmentat foren algunes de les més representatives i de les quals, també, n'ha quedat constància escrita.

NOTA:
Aquest text fou publicat per primera vegada en quatre articles apareguts a L'Eco de Sitges els dies 30 de setembre, 7 i 28 d'octubre, i 4 de novembre de l'any 2000. L'autor a penes ha retocat el text original.