divendres, 19 de febrer del 2016

La casa del silenci: Rusiñol al sanatori de Boulogne-sur-Seine (1899)

El setembre del 1901 Santiago Rusiñol publicava a la revista Pèl & Ploma un relat que duia per títol “La casa del silenci”. L'escrit començava dient:

“Allà a la vora del poble de Boulogne i a un costat de la llarga i deserta ruta de Versalles, entremig de jardins, de toies d’arbres, de fondals de verdura i d’amagatalls de flors, s’hi troba un jardí de dolor.

Darrera d’una paret i al fons d’una avinguda d’arbres, es veu un gran rètol, sortint entre el brancatge, que diu: “Casa de curació de malalties nervioses”; sota del rètol, grans reixes dissimulades per línies d’arquitectura; un casal fred i simètric com fàbrica de salud i sota les parets llises, netes, noves i brunyides, i dintre d’aquelles reixes esbeltes, primes i daurades com una gàbia de luxe, les figures dels malalts; neurastènics presoners de la seva voluntat, tambalejant el seu vertigen o covant endormiscats la seva incurable tristesa; les histèriques, arraulides com si fossin flors d’estufa, o caient com fulles seques; els malalts de la morfina assosegats pel desespero d’un afany que no han pogut satisfer, d’una sed que no s’apaga, d’una platja que no arriba, i patint a totes hores l’enyorament del repòs, i les ànsies d’una calma somniada”.

Tot i que no deixava de ser una recreació literària, "La casa del silenci" tenia un rerefons ben verídic, atès que dos anys abans Rusiñol n'havia estat hoste durant uns mesos per a desintoxicar-se de la seva greu addicció a la morfina. La "casa de curació de malalties nervioses" que esmenta era en realitat un sanatori de Boulogne-sur-Seine on tractaven toxicòmans i malalts mentals.

Santiago Rusiñol vist per Ramon Pichot en un  dibuix de 1897, quan
la seva dependència de la morfina ja era un fet (Museu Cau Ferrat)

El camí cap a la morfina

Segons Maria Rusiñol, fou el mateix doctor Gaietà Benaprès qui, un bon dia de febrer del 1899, es presentà a Barcelona per comunicar a Lluïsa Denís el lamentable estat en què es trobava l’artista per mor de la seva addicció a la morfina. A Santiago Rusiñol vist per la seva filla, Maria ens ofereix una visió interessada del problema, posant en boca del doctor Gaietà Benaprès aquestes paraules:

“–Lluïsa, el seu marit té poc temps de vida. Molts dels amics que l’envolten l’acaben d’ensorrar procurant-li tòxics que de moment li permeten de seguir-los. Solament el gran amor que vostè sent per ell i la seva abnegació podran salvar-lo. Cal que se l’emporti a un sanatori com més aviat millor.”

Maria Rusiñol no diu res, en canvi, del seu oncle Albert, que aquells dies era a París seguint un tractament de desmorfinització. I és que l’entorn familiar de Rusiñol sempre va voler creure que les males companyies havien estat les responsables de la seva progressiva drogodependència. Als ulls de Lluïsa Denís, Miquel Utrillo ocupava el primer lloc de la llista negra. Per això se n’anà a la francesa tan bon punt ella aparegué a Sitges.

Els problemes del pintor amb la droga es remuntaven a les acaballes de 1889, poc després d’haver-se instal·lat a la rue de l’Orient en companyia de Clarasó, Canudas i Utrillo. Arran d’una relliscada fortuïta, Rusiñol va rebre un cop molt fort a la regió lumbar que li provocà una lesió interna en un ronyó. Després de romandre uns dies hospitalitzat, el metge li donà l’alta convençut que tot plegat havia estat un ensurt i prou. Però el ronyó havia quedat greument afectat i des de llavors Rusiñol va patir de manera periòdica forts dolors que només aconseguiria calmar a base de morfina.

Anunci del sanatori de Boulogne-sur-Seine
a la premsa francesa de tombant de segle
A principis de 1896, a la tornada del seu segon viatge a Granada, els dolors sovintejaren i Rusiñol començà a punxar-se cada vegada amb més freqüència. Els efectes de la morfina es deixaren sentir en l’activitat i la conducta del pintor, el capteniment del qual oscil·lava entre l’eufòria i la prostració. Aquell estiu, Rusiñol passà uns dies a Montserrat i després els metges –que atribuïen els dolors a l’artritisme– li recomanaren que anés a un balneari de la Garriga. D’allà estant, va escriure una carta a Raimon Casellas on confessava que li era ja impossible prescindir de l’alcaloide perquè el dolor havia adquirit proporcions alarmants. A partir de la tardor de 1896, el que fins aleshores havia estat un remei es convertí progressivament en una nova malaltia, la morfinomania, molt més perillosa que la que pretenia mitigar. Durant els dos anys següents Rusiñol visqué el seu particular descens a l’infern de la droga, mentre el procés de necrosi renal s’accelerava. Quan Lluïsa Denís travessà la portalada del Cau, el febrer de 1899, Rusiñol ja feia temps que no lluitava contra el dolor, sinó contra la morfina que l’estava matant a marxes forçades.

Temerós que el tanquessin en un manicomi, a Lluïsa i als amics els costà força de convencèr-lo que li calia ajuda urgent per sortir d’aquell atzucac. Finalment acceptà anar a una clínica de París per sotmetre’s a un tractament de desmorfinització. La dona i la filla l’acompanyaren fins a París. 

A l’arribada, els estaven esperant Ramon Casas i Albert Rusiñol, el qual tot just acabava de sortir d’aquell mateix centre. En una carta a Utrillo, Casas no amagava la forta impressió que havia tingut en veure el seu amic: “En Santiago va arribar molt fomut y tremolant de por i l’Alberto per arreglar-ho va dir-li que allò de l’establiment aquell que podien anar-se’n quan volguesin era una farsa i que no n’hi havia cap mes que el que ell estava. Figura’t quina escena. Sort que després el metge va tranquil·litzar-lo i ara està decidit a anar-hi”.

Vista general del sanatori de Boulogne-sur-Seine, on Rusiñol estigué ingressat uns mesos l'any 1899

El sanatori del doctor Sollier

Uns dies més tard Rusiñol ingressava voluntàriament en el sanatori que els doctors Paul i Alice Sollier tenien a Boulogne-sur-Seine. L’establiment era l’únic que existia a França dedicat de manera exclusiva al tractament de les malalties nervioses i la morfinomania. Paul Sollier havia nascut el 1861 –el mateix any que Rusiñol– i havia exercit d’intern en els hospitals de Bicêtre i de la Salpetrière. En aquest últim havia tingut de mestre el prestigiós neuròleg Jean-Marie Charcot (1825-1893), que el 1881 havia esdevingut titular de la primera càtedra de Malalties del Sistema Nerviós.

El doctor Paul Sollier en l'època d'intern a l'hospital
de la Salpetrière (1886)
El 1899 la reputació de Sollier estava més que consolidada malgrat la seva joventut. Treballs com Du rôle de l’heredité dans l’alcoolisme (1888), Psychologie de l’idiot et de l’imbécile (1891), Les troubles de la mémoire (1893), Guide pratique des maladies mentales (1893) i Genèse et nature de l’hystérie (1897) l’avalaven com un dels millors especialistes en toxicomanies i malalties mentals (anys a venir, un dels seus pacients més famosos seria l'escriptor Marcel Proust).

El sanatori del matrimoni Sollier estava situat als afores de París, en el camí que conduïa cap a Versailles, molt a prop del pont de Sèvres i a un pas del boscos de Saint-Cloud i de Boulogne. Envoltat d’un gran parc, l’establiment havia estat construït expressament el 1897 per oferir unes immillorables condicions de confort i calma als malalts que s’hi hostatjaven. Tot i la seva funció terapèutica, semblava més un hotel de luxe que no pas una maison de santé.

L’edifici s’estructurava en dos pavellons paral·lels i simètrics –un destinat als homes i l’altre a les dones– que confluïen en un cos central on hi havia els serveis generals: la cuina, la recepció, les oficines, etc. A l’entresol es trobava la sala d’hidroteràpia, amb una gran piscina en forma de rotonda que servia per separar la zona masculina de la femenina. A banda i banda de la sala d’hidroteràpia hi havia dos espaiosos menjadors, cadascun dels quals comunicava amb les cuines del soterrani a través d’un muntacàrregues, assegurant així la rapidesa del servei. A l’extrem esquerre s’ubicava la sala d’electroteràpia i d’examen dels malalts i a l’extrem dret la sala de desintoxicació i d’operacions quirúrgiques.


Vista lateral del sanatori que dirigia el matrimoni Sollier, amb els dos grans pavellons 

Els pavellons tenien a l’entresol una gran galeria amb vistes al parc, mentre que les habitacions s’ubicaven en els pisos superiors. Cada malalt disposava d’una habitació individual d’uns 20 metres quadrats, perfectament amoblada i un bany annex. Hi havia habitacions de luxe, de primera classe i de segona classe.

En una habitació semblant a aquesta, s'hostatjà Rusiñol durant la seva estada al sanatori

El sanatori només acceptava pacients amb malalties nervioses (histèria, neurastènia, etc.) i el que avui anomenem drogodependents (alcohòlics, morfinòmans, cocaïnòmans...). Hi eren absolutament exclosos els alienats i els malats amb afeccions agudes o contagioses. En el cas dels morfinòmans, havien de romandre a l’establiment un mínim de dos mesos i calia abonar l’estada per endavant. Els preus variaven segons s’ocupés una habitació de luxe (4.000 francs), una de primera classe (3.000 francs) o una segona classe (2.000 francs). Santiago Rusiñol s’hostatjà en una de les de primera classe i el rebut fou estès a favor del seu germà Albert. A banda de l’habitació, en el preu hi havia inclosos la pensió alimentària (que comprenia tres àpats), la calefacció, l’electricitat, els medicaments i els tractaments d’hidroteràpia i d’electroteràpia.

A dalt, la sala d'hidroteràpia; a baix, la sala d'electroteràpia


Els mètodes de desmorfinització. 

Tots els morfinòmans que anaven a raure al sanatori de Boulogne eren tractats mitjançant el mètode de la supressió ràpida, del qual el doctor Sollier era un convençut partidari. Aquest mètode pretenia ser una tercera via a mig camí entre la supressió brusca o sobtada i la supressió lenta.

Eudard Levinstein, partidari
del mètode de la supressió brusca 
Per dir-ho ras i curt, la supressió brusca consistia a tallar en sec les dosis de morfina del malalt, tancant-lo setanta-dues hores en una cel·la encoixinada i amb un matalàs com a únic mobiliari. Un cop passat aquest període, es considerava que el morfinòman havia superat la síndrome d’abstinència i que ja estava curat. El màxim defensor de la supressió brusca era el metge alemany Eduard Levinstein (1831-1882), que el 1876 definí la morfinomania com una malaltia. 

La majoria de metges francesos consideraven el mètode de la supressió brusca una autèntica salvatjada que deia molt de la idiosincràsia dels alemanys (pensem que el record de la guerra franco-prussiana de 1870-71 estava encara fresca en el record de tothom). Si bé n’hi havia que també el practicaven, la resta s’inclinaven per un mètode totalment oposat: el de la supressió lenta, que molts consideraven com una manera d’entretenir la dependència sense aconseguir mai superar-la. Un dels més crítics fou l’escriptor llibertari Laurent Tailhade, que en la seva obra La noir idole. Étude sur la Morphinomanie (1907) carregava contra els establiments sanitaris que practicaven la supressió lenta bo i dient que en ells s’hi podia trobar homes sense escrúpols i dones sense marits. I encara afegia: “En aquesta mena d’hospitals, el menjar és saborós, els vins potables, la companyia indulgent, el parc ombrívol. S’hi flirteja, s’hi balla i, a més, cada malalt posseeix una solució vigorosa i un utillatge perfeccionat. El metge en cap concedeix als clients tanta llibertat i aire lliure com volen. Res d’infermers, ni de portes, ni de panys”.

Per contra, Tailhade no estalviava elogis envers el sanatori de Boulogne-sur-Seine i el sistema de desmorfinització practicat pel doctor Sollier. El métode de supressió ràpida constava de dues fases. En una primera, que no durava més de cinc o sis dies, es sotmetia al malalt a una dràstica desintoxicació, disminuint-li les dosis de morfina amb celeritat. Una vegada desintoxicat, començava un llarg període de convalescència que tenia com a finalitat que el malalt recuperés un rime de vida normal mitjançant una dieta equilibrada, sessions de gimnàstica, etc. El procés de desintoxicació es realitzava en una sala especialment habilitada i sota l’atenta vigilància dels metges, que en tot moment estaven preparats per intervenir el malalt en cas de síncope prolongat.

Laboratori i sala d'examen dels malalts

El mateix Sollier, a la seva Guide pratique des maladies mentales, defensava el mètode de la supressió ràpida com el més eficaç i el que millors resultats donava, sempre i quan s’observessin aquestes dues condicions: el malalt havia de residir en un hospital, sota la vigilància d’un metge i d’un personal especialitzat;  mentre duren els efectes de la supressió (diarrees, vòmits, insomni, etc.), el pacient no pot rebre visites dels seus familiars; durant els primers cinc dies, el metge ha d’estar preparat en tot moment per intervenir el malalt en cas de síncope prolongat.

Caricatura del Dr. Sollier lluitant contra
el dragó de les toxicomanies (1911)
L’any 1910, en el decurs d’un congrés mèdic, Paul Sollier presentà una estadística sobre 300 casos de curació aconseguits en seu sanatori des de 1897. D’aquests 300 pacients que havien passat per les seves mans, 202 eren homes (entre els quals 50 metges, 3 dentistes i 4 farmacèutics) i 98, dones. Quant a la tipologia dels toxicòmans, un gran nombre (concretament 235) eren morfinòmans purs –com Santiago Rusiñol–, tot i que Sollier reconeixia que en els darrers anys havien augmentat perillosament els addictes a l’heroïna.


Léon Daudet 

Durant la seva estada al sanatori de Boulogne-sur-Seine, Rusiñol coincidí amb l’escriptor Léon Daudet, amb el qual establiria una fraternal amistat a partir d’aquell moment. Fill del també literat Alphonse Daudet, el 1899 León acabava d’entrar a la trentena i no era encara el conegut editorialista del diari ultradretà L’Action française. Amb tot, havia publicat ja algunes obres polèmiques, entre elles Les Morticoles (1894), una violenta sàtira sobre els ambients mèdics parisencs escrita poc després d’haver abandonat els estudis de medecina. A la facultat León Daudet havia estat condeixeble de Paul Sollier, que ja despuntava com a alumne avançat.

Léon Daudet
A L’entre-deux-guerres (1915), tercer volum de les seves memòries, Daudet recorda la forta impressió que li causà Santiago Rusiñol: “Des de la nostra primera trobada el vaig estimar perquè s’assembla a Alphonse Daudet. Idèntic bany de sol escampat damunt el front, la mirada i el somriure, amb la diferència que l’etern cigar de Santiago substitueix, a l’extrem dels llavis, la petita pipa del meu pare. Idèntica cabellera abundosa, que parteix una clenxa ben recta. En el cas de Santiago aquests cabells són menys llargs i comencen a emblanquir amb fermesa, però hi ha, com en el cas d’Alphonse Daudet, alguna cosa que no envelleix: l’atractiu combinat de la bondat i de la sensibilitat, una bondat que riu, plora i guareix les nafres, una sensibilitat tremolosa com un bedoll sota un cel de tempesta. La visió moral de Santiago Rusiñol oscil·la perpètuament entre la ironia temperada i les llàgrimes...”

Anys a venir, la morfina seria la protagonista de dues obres de Daudet: la novel·la La lutte (1907) i l’assaig L’homme et le poison (1925). En aquest últim, al llarg d’un centenar i mig de pàgines, Daudet exposava –entre d’altres temes– l’expansió de la morfina a Occident a partir de 1870, la psicologia i la introspecció dels toxicòmans, la curació de la morfinomania, etc. A l’igual que anteriorment havia fet Tailhade, Daudet defensava la tècnica de desmorfinització de Sollier.

Quatre anys després de "La casa del silenci", Rusiñol publicava el recull de proses Ocells de fang (1905), que incloïa “El morfiníac”, un relat on explicà la seva pròpia experiència amb la droga. El protagonista és un escriptor que cerca en la morfina la inspiració que li manca:

“Però tu me la donaràs, morfina, la força! No hi fa res que després em matis. Avui mateix treballaré! Jo hi posaré el pensament, i tu em sostindràs la mà, si em vol caure, que tu tens el coratge que em falta. I quina obra que farem, morfina! Quin fill tindrem tots dos! Serà l’obra de trenta anys d’esperar, de voler-te i de no poder-te tenir! Jo t’explicaré ratlla per ratlla, i tu em mouràs la voluntat, i cada bes teu serà una estrofa, i no hi fa res que m’emmetzinis: si el fruit ha d’ésser hermós, emmetzina’m”.



Malgrat la cura de desmorfinització, els dolors de Rusiñol no van desaparèixer. Al cap d’un any, li descobriren que tenia un ronyó necròtic i li extirparen. Amb l’operació quirúrgica l'artista deixà enrere deu anys de vida bohèmia i desbaratada –que no li havien impedit, tanmateix, treballar extraordinàriament– i encetà una nova etapa marcada per la presència constant de Lluïsa Denís.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada