La "Revista Suburense", pionera de la premsa sitgetana

Tot i la seva efímera durada, la Revista Suburense té l’honor de ser la primera publicació periòdica sitgetana i la pionera d’una llarga llista de setmanaris i revistes que han vist la llum a la nostra vila en el darrer segle i escaig. El primer número de la Revista Suburense va aparèixer el 4 de febrer de 1877 i deixà de publicar-se el 27 de gener de l’any següent. De periodicitat setmanal, el rotatiu s’imprimia a Vilanova i la Geltrú, a la Impremta de Josep A. Milà, on hi havia la redacció i l’administració. Redactat en castellà, tenia vuit pàgines a dues columnes i costava 4 rals al mes.

Primer número de la "Revista Suburense"

Fundadors i col·laboradors 

Entre els principals impulsors de la Revista Suburense s’ha d’esmentar Rafael Costa i Molet –que en fou el director–, Gaietà Benaprès i Mestre, Josep Soler i Cartró, Joan Amell i Llopis, Cristòfol Clarà i Bonaventura Julià i Masó.

Nascut a Barcelona vers l’any 1849, Rafael Costa s’havia instal·lat a Sitges de molt jove i aquí s’havia casat amb Manuela Ballester i Sisteré. A part de fundar la Revista Suburense, Costa fou el principal promotor de la instal·lació de la fàbrica de gas de Sitges, inaugurada el 1881 i que suposà una ostensible millora en el sistema d’il·luminació de la vila (en un article aparegut a la Revista el 16 de desembre de 1877, Costa ja defensava la utilitat del gas enfront del petroli). Gran afeccionat a la lírica i a la poesia, el mateix 1877 Costa impulsà la creació de la societat coral “La Bella Subur”, per a la qual va escriure nombroses caramelles que foren musicades pel mestre Esteve Català, director i ànima de l’agrupació juntament amb ell (el ric penó que Costa va regalar a la coral es conserva avui dia al Retiro).

La resta de fundadors i principals col·laboradors de la Revista Suburense eren també prou coneguts entre els sitgetans. Gaietà Benaprès, per exemple, era un dels metges del poble; liberal per tradició familiar i per convicció pròpia, en  Cayetano Benaprès s’havia llicenciat el 1870 i havia decidit exercir de metge i cirurgià a la seva vila nadiua, bo i renunciant a un prometedor futur com a acadèmic a Barcelona. Quant a Bonaventura Julià, el 1877 estava a punt d’esdevenir advocat, mentre que Josep Soler i Cartró –que llavors tenia 26 anys– exercia d’ebenista, ofici que a partir d’aleshores compaginà amb la seva afecció periodística. Més endavant, Soler faria de corresponsal del periòdic barceloní La Renaixensa, fins que el 1886 es decidí a fundar El Eco de Sitges, hereu directe de la Revista Suburense.

Altres col·laboradors del setmanari foren Joan Amell i Llopis, que signava els seus articles amb el pseudònim de Taravilla; el mestre Josep Negre, director de les Escoles de la Vila; l’advocat i colliter Manuel Llopis i Bofill, propietari de la casa Llopis; el pintor Cristòfol Clarà; el notari Josep Calvó, i Rafael Batlle i Forment, que s’amagava rere el pseudònim de Ripio.

El setmanari informà puntualment sobre el projecte que permeté portar el ferrocarril a Sitges

Notícies referents al progrés... 

Rellegint ara les seves pàgines ens adonem que la Revista Suburense és una font privilegiada per saber què passava a la vila en començar el darrer quart del segle XIX. Quan aparegué el primer número, feia poc que havia acabat la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i Sitges tenia pendents un munt de projectes aturats arran del conflicte i que calia realitzar per tal que el poble donés un pas definitiu envers la seva modernització i el seu creixement. En el lustre següent es durien a terme moltes de les velles aspiracions nascudes a l’escalf de la Revolució de 1868.

Entre 1877 i 1881, entre d’altres realitzacions, els sitgetans van viure i veure l’arribada del telègraf, el ferrocarril i la portada d’aigües potables des de Santa Oliva; el projecte d’eixample de l’Hort Gran. que suposà la primera expansió de Sitges d’acord amb una llei d’eixampla i que incorporà a petita escala algunes de les solucions aplicades per Cerdà a Barcelona; el desenvolupament progressiu de la fàbrica de calçat Tarrida, instal·lada a la Bassa-rodona des de 1876; la inauguració de carretera entre Vilanova i Sitges (1879) i l’obertura de la de les Costes de Garraf (1880), i les obres del nou Casino Prado Suburense.

Alguns d’aquests temes apareixen sovint a les pàgines de la Revista Suburense. Respecte al tema del telègraf, el setmanari deia en el seu número del 28 d’octubre que feia uns dies “acabaron de llegar los aparatos de la estación telegráfica que se está montando en esta villa”. I un més després, el 25 de novembre, notificava: “el jueves último tuvimos el gusto de recibir un atento oficio del alcalde D. Mariano Robert, participándonos como en aquella fecha quedaba abierta al servicio público la estación telegráfica”.

La construcció de la carretera de les Costes també va merèixer l'atenció de la "Revista Suburense"

Sobre la fàbrica Tarrida també apareixen diverses notícies entre finals de 1877 i principis de 1878. El 16 de desembre es deia que havia començat a funcionar “la nueva màquina de vapor por sistema Alexander, que pone en movimiento gran número de máquinas que son necesarias para esta industria. La abundancia de los pedidos ha hecho necesaria esta mejora, que permite dejar concluidos diariamente hasta dos mil pares de calzado”. Una setmana més tard es comunicava que havia entrat en vigor el “real privilegio” concedit a Joan Tarrida per cinc anys, “a fin de asegurar la propiedad de una industria para la elaboración de calzado cosido a máquina”.

Dos altres temes presents de manera periòdica a la Revista Suburense són els que fan referència al ferrocarril i a la construcció de la carretera de Barcelona a Vilanova. En el seu número del 16 de setembre, el setmanari informava que Francesc Gumà havia vingut a Sitges per parlar sobre el ferrocarril i formar una comissió de prohoms sitgetans disposats a subscriure accions per tal de tirar endavant el projecte. Quant a la construcció de la carretera, el mes de març el diari deia que ja estava fet el mur de Les Escales que havia calgut aixecar per donar l’amplada suficient a la carretera. I el juliol següent s’afirmava que els treballs “siguen con mucha actividad en el trozo que falta explanar desde la Mata”. Abans d’acabar l’any 1877, la Revista encara donava una altra notícia sobre el tema: “en la próxima semana se replanteará el trozo de la carretera que queda para abrir en las costas de Garraf y que debe unirnos con Barcelona. Están ya concluidos los cimientos del puente sobre la riera [de Ribes] y actualmente se está trabajando en la construcción de los sillares que deben montarlo...”

...i polèmiques sobre el ball

Malgrat la seva efímera vida, la Revista Suburense no fou aliena a les polèmiques. Polèmiques que s’establiren entre diversos col·laboradors del setmanari. Una de les més llargues fou la que girà al voltant del ball, que s’estengué unes quantes setmanes i que inicià Gaietà Benaprès. Tot i que no se’l podia acusar, ni molt menys, de purità (havia llegit Darwin i Marx), Benaprès opinava que el ball modern havia esdevingut altament eròtic i que, per aquesta raó, era la màxima representació de la voluptuositat. Per mor del ball, segons ell, “la mujer se expone a ser tratada de un modo indecoroso” i a “servir de motivo vil de un deseo impuro, instrumento de placer, y objeto de miradas indiscretas”.

El doctor Gaietà Benaprès recomanava a les dones que ballaven que no perdessin de vista les mans de la parella

Els tres articles dedicats al ball pel doctor Benaprès (30 de setembre, 7 i 21 d’octubre) van merèixer una abrandada rèplica de Taravilla (J. Amell i Llopis), el qual era de l’opinió que “la mujer que empieza por olvidar su propio decoro, ya sabe a lo que se expone y no tiene por qué quejarse”. L’escrit d’Amell provocà un nou article de Benaprès, al qual Taravilla contestà amb un altre titulat “Basta de baile”, en què acabava dient això del seu contrincant: “ojalà le vea pronto cantar contrito la palinodia, entre un corro de bulliciosas máscaras en el próximo carnaval. Así lo espero”.

L’última paraula, però, la va dir Benaprès, el 13 de gener de 1878, a l’escrit “Pues bien, basta de baile”, en el qual, si bé donava per acabada la polèmica, no s’estava de llançar aquest últim consell a les fèmines: “si quereis conservar vuestro recato, bellas compatricias, no perdáis nunca de vista mientras baileis ambas manos de vuestro caballero...”.

Mirant cap a Cuba

Les opinions sobre el ball abocades pel doctor Benaprès podrien donar una imatge del personatge que no es correspón amb la realitat. A la mateixa Revista Suburense el doctor publicà altres articles que deixaven constància de la seva vàlua mèdica i científica. Així, val la pena esmentar els tres publicats sota el títol de “Consideraciones higiénicas relativas a la aclimatación en la Isla de Cuba”, on donava un seguit de consells que calia observar si hom emigrava a Cuba: quina era la millor època per anar-hi, com havia de ser el viatge, com calia vestir-se i alimentar-se, quines eren les malalties més comunes, etc.

Aquesta preocupació no fou exclusiva de Benaprès. De fet, ja des del primer número els redactors de la Revista Suburense van dedicar força línies a parlar de Cuba. No en va el rotatiu duia el subtítol de “Periódico semanal de intereses locales y de las Antillas”. Josep Negre, en la sèrie “Algunas consideraciones sobre la enseñanza local” defensava la necessitat de donar una sòlida formació als joves sitgetans que havien de marxar a Ultramar.

Rafael Costa també va escriure a bastament sobre les Antilles. El director de la Revista estava convençut que l’emigració a Cuba era la causa principal de la decadència sitgetana, ja que “la patria pierde inteligencias y brazos y cuanto más aumenta la emigración más se la hunde y abate”. Costa desmentia que Amèrica fos el país de l’or i de les fortunes ràpides: “decidme, si os place, soñadores, de los que se aclimatan, de estos pocos, contados que logran escapar a esta horrible hecatombe, cuantos habéis visto ricos? Donde están estas rápidas y grandes fortunas que jamás he podido, conseguidas lealmente? En donde se esconde ese oro que nadie encuentra?”

No menys explícit era un anònim O.O. que, en l’article “Sitges y la Isla de Cuba” publicat al número del 18 de novembre de 1877, deia el següent: “desde que nuestros compatricios, alucinados por la perspectiva de una rápida fortuna y desdeñando el trabajo modesto que les ocupaba, empezaron a emigrar al Nuevo Mundo, desde entonces digo, lenta y pausadamente pero con paso seguro, camina Sitges a su completa decadencia y desgraciadamente tiene ya andada gran parte del camino”

Mapa de Cuba cap al 1880

"Hasta más ver"

D’altra banda, la Revista Suburense ens permet saber –entre moltes altres coses– quins comerços hi havia a Sitges en aquella època, com es divertia la gent i quines festes religioses es celebraven. Sobre els comerços ens donen notícia no tan sols els breus de les seccions “Gacetilla” i “Crónica Local”, sinó també els diversos anuncis publicats a l’última pàgina del setmanari. La sabateria de Josep Puig, la confiteria “La Criolla”, la sastreria de Benet Bartés i l’ebenisteria de Josep Soler i Cartró són alguns dels anunciants –el primers de la història de la premsa sitgetana– que més sovint apareixen a la Revista. El mateix s’esdevé amb les diversions que organitzaven els quatre casinos que existien llavors a Sitges. Un exemple: el diumenge 22 d’abril de 1877 el diari insertava un anunci sobre l’espectacle que aquella mateixa nit faria al Retiro el famós prestidigitador Fructuós Canonge.

Anunci de l'actuació de Canonge al Retiro

La Revista Suburense hauria pogut tenir una llarga vida, però malauradament no fou així. La voluntat de Costa i els seus col·laboradors de romandre al marge de les aferrissades lluites locals que mantenien els casinets i dels poders fàctics del moment resultà fatal per al rotatiu, que en el seu últim número insertava un article titulat “Hasta mas ver”, en el qual la redacció justificava la desaparició de la Revista: “Hoy día, nuestra publicación no representa nada a los ojos del público, porque este la ha convertido motu propio en el órgano de un partido; para los pradistas era necesario que atacara rudamente a los retiristas, para estos era preciso que atacara a aquellos. No ha hecho ni lo uno ni lo otro y héte aquí la publicación desprestigiada. ¡Jamás, lo repetiremos por última vez, jamás sitges saldrá del marasmo que la abochorna ante sus vecinas, si no concluye de una vez para siempre con las mezquindades de sus pueriles partidos! Nosotros, en tanto, sin aliento ya, pero no vencidos, nos retiramos del combate...”

La dècada següent, molts dels redactors de la Revista Suburense esdevingueren col·laboradors habituals de El Eco de Sitges, que recollí el testimoni del seu antecessor de la mà de Josep Soler i Cartró. Un dels que hi va escriure durant els primers anys fou Rafael Costa i Molet. La història de Costa, després de la desaparició de la Revista, és extraordinària, gairebé de pel·lícula. Com ja s’ha dit més amunt, gràcies a les seves gestions el 1881 s’inaugurà la fàbrica de gas. Posteriorment els negocis li anaren malament i cap al 1885 abandonà Sitges (ell, que tant havia criticat l’emigració!) per marxar cap a les Filipines.

Un dels primers comerços de Sitges que s'anuncià al setmanari

Allà es dedicà al comerç i durant catorze llargs anys va recórrer bona part de les illes de Luzón, Mindanao, Cebú i Samar. Hi hagué una època en què importà malvasia de Sitges i intenta obrir mercat als productes de calçat de Joan Tarrida, del qual havia estat soci a la fàbrica de gas. Altrament, sembla ser que a Cebú exercí un càrrec de caràcter popular i que, fins i tot, estigué empresonat un cert temps.

En aparèixer El Eco de Sitges, es convertí en el seu corresponsal a la zona i a partir de 1890 hi publicà cròniques periòdicament. Amb una gran lucidesa i tot tipus de detalls, Costa va descriure l’agitada situació política que s’estava vivint a l’arxipèlag i que finalment –tal com ell vaticinà en més d’una ocasió– acabà desembocant en la guerra colonial de 1896-1898. El febrer de 1899, consumada la desfeta espanyola a Ultramar, Rafael Costa tornà a Catalunya i fixà la seva residència a Barcelona, on va morir el 1911, als 62 anys d’edat.