Els carnavals dels nostres avis i besavis

Per les cròniques que ens han deixat Emerencià Roig Raventós i Josep Soler Cartró, hom pot saber com vivien el Carnaval els habitants de Sitges entre les acaballes del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. Aleshores les festes de Carnestoltes començaven per Nadal, continuaven la diada de Reis i s'allargaven fins a la vigília del Dimecres de Cendra. El Dijous Gras hi havia el costum de sortir al camp a menjar xató i truites de botifarra. També eren típiques les coques de llardons i els guixots que elaboraven les confiteries de la vila perquè els fadrins els llancessin a les noies.

En aquella època, la participació en el Carnaval tenia un caràcter marcadament gremial. Entre els boters existia la tradició, el Dijous Gras, de construir una bóta de grans dimensions que després era cremada al Cap de la Vila. Els mariners, per la seva banda, organitzaven a la platja el joc del “Jo te l'encendré”, que consistia a empaitar-se mútuament amb una espelma encesa per poder cremar la mena de llufa que duien penjada al darrera. Aquelles celebracions carnavalesques populars i de carrer anaren desapareixent progressivament per mor de les transformacions socials i econòmiques que sofrí la vila.

Carnaval del 1912, amb una colla de noies del Casino Prado disfressades de flors

La implantació del Carnaval burgès

Cap a la meitat del segle XIX començà a imposar-se un nou model de Carnaval que, de mica en mica, substituiria al que fins aleshores havia estat hegemònic. Els principals impulsors d'aquest nou model foren els americanos que, influenciats per l'estil de vida que duia la burgesia barcelonina, inauguraren el costum de celebrar els carnavals en locals tancats, d'antuvi a l'interior dels grans salons particulars i posteriorment a les sales de festa dels casinos. 

La construcció del teatre de l'Hospital al carrer de Sant Gaudenci (1842), on per primera vegada els sitgetans pogueren ballar aixoplugats, marcà el punt d'inflexió d'aquest canvi de tendència que es consolidaria en dècades posteriors. L'esplendor del Teatre Vell –com també seria conegut després– durà fins a la creació del Casino Primero de Sitges i del Casino Suburense, fundats ambdós l'any 1861. El primer, situat al cafè de can Laureano, aplegava els partidaris de La Palla, mentre que el segon tenia la seu al cafè d'en Peret Espardenyer i comptava amb el suport de la colla d'El Gra.

Brec de la Societat Recreativa El Retiro que participà en el Carnaval del 1914

La constitució de la Societat Recreativa El Retiro (1870) i del Casino Prado Suburense (1877) acabà de consolidar el Carnaval burgès implantat pels americanos. Els casinos antecessors –el Primero de Sitges i el Suburense– subsistiren durant un cert temps, però al capdavall acabaren tancant portes i els seus socis s'integraren a les noves entitats, que a partir d'aleshores i fins ben avançat el segle XX polaritzarien les festes carnavalesques quasi exclusivament. Llavors la temporada de Carnestoltes continuava inaugurant-se per Nadal. Després venien les diades de Reis, la Candelera (2 de febrer), Dijous Gras i les jornades centrals de Carnaval, sense oblidar tampoc la resta de caps de setmana de tot aquell període que, segons els anys s'allargava, més o menys.

Les disfresses que triaven els sitgetans per sortir a les comparses i anar als balls eren d'allò més variades, sobretot els de les dones. Aquestes es vestien de mores, japoneses, esclaves, zíngares, messalines, camperoles italianes, dames imperials i un llarg etcètera. En canvi, entre els homes la disfressa més habitual solia ser la de pagès o mariner, malgrat que també hi havia qui anava abillat a l'estil Lluís XVI. Als balls hi assistien més disfresses femenines que no pas masculines. 

Grup de valquíries infantils, acompanyades de Sigfrid, l'any 1913

A les desfilades de carrer s'interpretaven quasi sempre pasdobles, mentre que en els salons de les societats es tocaven masurques, rigodons, americanes, valsos, danzones cubans, polques i galops –moltes d'aquestes danses continuarien vigents al llarg de les primeres dècades del segle XX. Tant al Prado com al Retiro, els socis disposaven d'uns petits carnets de ball on hi havia la relació detallada de les peces musicals que s'executarien i, al costat, un espai en blanc perquè els nois i les noies poguessin anotar la parella amb la qual es comprometien a ballar cadascuna de les danses.

El Carnaval com a reflex i prolongació de les lluites polítiques locals

En iniciar-se el segle XX, el model de Carnaval vigent era el que s'havia implantat trenta anys abans, arran de la fundació del Retiro i el Prado. Malgrat això, es respirava una certa inèrcia i també una manca d'idees noves. Alguns observadors parlaven de crisi i decadència en referir-se a les festes carnavalesques. Feia falta un revulsiu que foragités l'atonia i recuperés, ni que fos en part, aquell caire popular i un xic arrauxat que el Carnaval havia tingut cent anys enrere. Però com que era impossible tornar al passat, es cercà la solució en el present, un present marcat per la lluita política que sostenien els dos casinets sitgetans per aconseguir el poder municipal.

Carro inspirat en l'obra de Rusiñol L'alegria que passa, amb tres nens que representaven
els personatges de Zaira, Clown i Cop de Puny (1913)
 

Mai com en el període 1900-1936, Prado i Retiro lluitarien tan aferrissadament per controlar l'Ajuntament. La rivalitat que existia entre els directius i socis d'una i altra entitat s'assemblava a una guerra de trinxeres en la qual tot valia: insults, amenaces, calúmnies, etc. Fou així com el Carnaval es convertí en el reflex i la prolongació de les lluites polítiques locals. Les candidatures es transformaven en comparses i l'escrutini de vots era substituït pel recompte de parelles. El casinet que treia més comparsers al carrer el dimarts de Carnaval esdevenia el guanyador i demostrava ser el que tenia més adeptes davant uns possibles comicis.

Els primers anys del segle XX el Carnaval estigué fortament influenciat per la sàtira política. De 1902 a 1908 el partidaris del Prado organitzaren un seguit de cavalcades on paròdia i fantasia es barrejaven a parts iguals. Hi hagué ocasions en què la burla fou particularment àcida, com la vegada que sortí un ase viu amb un cartell al cap que deia “Sitges” i que anava precedit d'un rètol on es podia llegir: “El poble que es deixa enganyar, en burro es convertirà”. Els retiristes, en lloc de respondre a les provocacions del casinet de Dalt, optaren per afavorir La Palma, societat sorgida arran d'una escissió del Prado i que estigué activa entre 1905 i 1908. La seva existència fou efímera, però intensa; tant que encara avui el carrer de Santiago Rusiñol, on s'ubicava l'entitat, és conegut popularment com el carrer de la Palma.

Carruatge amb una mesquita musulmana i un quartet de persones
abillades a l'estil oriental (c.1915-1916)

Al marge d'aquesta politització, el Carnaval del primer terç del segle XX va viure altres innovacions. La segona dècada de segle s'institucionalitzà el costum d'organitzar balls infantils de disfresses, que anteriorment ja havien tingut lloc de manera esporàdica. S'escollí el dilluns de Carnaval a la tarda per celebrar-los i el seu èxit els assegurà la continuïtat. També fou en aquells anys quan aparegueren els cronistes de societat. Fins llavors, la premsa local no havia estat gaire pròdiga pel que fa a ressenyes carnavalesques. Els setmanaris es limitaven a detallar les activitats dels tres últims dies. Entre 1914 i 1936, el Carnaval ocuparia més pàgines als diaris sitgetans. Tots els cronistes signaven els seus articles amb pseudònim –“Comparser”, “Arlequín”, “Catrota”, “Polichinela”, etc.–, darrere els quals s'amagava un grup de persones que anaven variant amb el temps.

Els anys de la Primera Guerra Mundial van ser uns anys de molta efervescència carnavalesca. Aquesta coincidència no fou en absolut casual. El conflicte europeu donà una empenta sense precedents a la indústria del calçat i això repercutí en el conjunt de l'economia sitgetana. La prosperitat  derivada de la Gran Guerra tingué efectes directes i immediats en el Carnaval, que visqué una de les seves èpoques daurades. Al mateix temps, s'accentuà la bel·licositat que existia entre els dos casinets. Fou en aquells anys quan alguns retiristes mataren un gall -símbol del Prado- en el transcurs d'un ball de dimarts de Carnaval.

Caravana gitana que sortí al Carnaval pradista del 1915.  A l'esquerra, el nen dalt
del burret és Josep Mirabent Magrans

Al llarg de les dècades de 1920 i 1930, els carnavals continuaren girant exclusivament al voltant del Prado i el Retiro. Les dues entitats organitzaven actes iguals o semblants de forma paral·lela. El cicle carnavalesc ja no s'iniciava per Nadal, sinó per la Candelera, quan als casinets es feia el primer ball de la temporada, reservat només als socis. Els diumenges següents al 2 de febrer, se celebraven festes de disfresses que servien de preparació. El diumenge anterior a Dijous Gras tenia lloc l'arribada d'en Carnestoltes, la presència del qual fou intermitent en aquells anys. El Dijous Gras tornava a haver ball a les societats. Era el dia en què s'estrenava la decoració carnavalesca i es presentaven les disfresses.

El diumenge, dilluns i dimarts s'esdevenien les diades centrals del Carnaval, presidides per la celebració de nombrosos balls, entre ells el de les dues hores, que es feia el dimarts de sis a vuit del vespre i que servia d'escalfament per a la posterior comparsa. Cada casinet organitzava la comparsa per separat i seguia un itinerari diferent, però era obligat el pas pel Cap de la Vila. Cada entitat utilitzava les estratagemes més diverses per treure al carrer el màxim nombre de parelles disfressades i esdevenir, així, la triomfadora de la nit. L'endemà, Dimecres de Cendra, molts sitgetans tenien el costum de sortir al camp a fer el típic berenar de l'”enterro” de la sardina.

Sitges, 1911: la primera travessia aèria que s'organitzà a Espanya

L’aventura de l’aviació començà a Catalunya l’11 de febrer de 1910, quan el pilot francès Julien Mamet (1877-1932) realitzà el primer vol a l’antic hipòdrom de Can Tunis, de Barcelona. Abans d’aquella data, sempre s’havien enlairat aparells més lleugers que l’aire –globus aerostàtics, dirigibles-, però la gesta de Mamet suposà, per primera vegada a la península, l’elevació d’una màquina més pesada que l’aire. El vol durà a penes dos minuts, en el decurs dels quals el pilot rodejà la instal·lació, passà pel darrere de la tribuna d'autoritats i, quan era a uns 60 m d'alçada, va descriure un cercle per enfilar la pista i aterrar novament damunt l'herba de l'hipòdrom. 

Julien Mamet (al centre) davant el seu Blériot XI, a l'hipòdrom de can Tunis (Frederic Ballell)

Per a Mamet, aquella exhibició era pura rutina professional, però l'estupefacció que causà entre la ciutadania fou extraordinària. El boca orella i, sobretot, les cròniques periodístiques de l'endemà -que batejaren l'aeroplà amb noms tan expressius com "libelula colosal", "monstruo volador" o "ave artificial"- tingueren un efecte immediat: en el dies successius milers de curiosos s'arribaren fins a can Tunis per contemplar les acrobàcies de Mamet, el qual, el dia 15, s'elevà fins als 150 metres, sobrevolant el cementiri de Montjuïc.

En els anys següents es realitzaren nombrosos vols arreu de Catalunya i l’aviació es convertí en una gran novetat, en un espectacle que va permetre a milers de persones contemplar un aparell d’aquelles característiques per primera vegada a la seva vida. 

Fulletó editat amb motiu del raid aeri Sitges-Tarragona (Biblioteca Popular Santiago Rusiñol)

Un avió a la platja de Sitges

A Sitges, els ciutadans van poder veure un avió molt poc després del vol que Mamet féu a Barcelona. La Societat Aeronàutica Espanyola organitzà per al 4 de juliol del 1911 una travessia àeria entre la nostra vila i Tarragona (l'acte s'inscrivia dins el programa commemoratiu elaborat en motiu del centenari del setge tarragoní a mans de les tropes napoleòniques). Seria la primera vegada en tot l’Estat que es realitzaria una prova d'aquella mena i, com era de preveure, l'expectació que desvetllà fou sensacional. 

La vigília del raid aeri vingueren a Sitges Carles Llussà, Carles d’Olano i Manuel Ibáñez, president, vicepresident i secretari respectivament de la Societat Aeronàutica Espanyola, juntament amb els aviadors francesos Jean Mauvais i Georges Leforestier. Després de dinar a l’Hotel Subur en companyia de l’alcalde de Sitges –Pere Carbonell- i de diversos membres del Comité d’Atracció de Forasters, la comitiva es dirigí al lloc escollit com a camp d’aviació, entre la riera Xica i el passeig del doctor Gaietà Benaprès, obert feia poc arran de les curses de voiturettes. Després d’examinar amb atenció l’indret, els dos aviadors van considerar que no reunia les condicions de seguretat necessàries, i decidiren que la pista es traslladés a la platja, per la qual cosa es fou necessari remullar una extensió de 10.000 metres quadrats de sorra (200 m de llargada per 50 m d'amplada).

El dia de la prova, amb el primer tren del matí, arribà totalment desmuntat l’avió, un aeroplà marca Blériot amb motor de 7 ciclindres i 50 cavalls de vapor. L’aparell fou transportat de seguida a un hangar que s’havia construït per a l’ocasió i allí es procedí al seu muntatge. Durant tot el dia, l’hangar va ser contínuament visitat per un gran nombre de curiosos.

Cinc minuts de vol

A partir de les quatre de la tarda, la Ribera començà a omplir-se de gent que buscava un lloc de preferència des del qual poder contemplar l’espectacle. Una hora abans que aquest s’iniciés, tots els carrers de Sitges eren plens de vianants que es dirigien cap a baix a mar, a més de cotxes, tartanes, carros, genets procedents de tot el Penedès. A les sis, un murmuri general saludà la sortida de l’avió de l’hangar, que fou conduït a l’indret assenyalat per fer la primera prova de motor i revisar els últims detalls.

Mitja hora després, un dels pilots francesos pujà al Blériot. Es tractava de Leforestier i no de Mauvais, tal i com estava previst en un principi. Passaven cinc minuts de dos quarts de sis quan s’engegà el motor i l’avió començà a córrer per la platja de Sitges. L’aparell s’enlairà tot seguit, arribant a uns 200 metres d’altitud, i després de realitzar un cercle damunt el mar, enfilà cap a Tarragona Embadalides per la magnificència de l’espectacle, les sis mil persones -segons les estimacions de Baluard de Sitges- que s’havien congregat a la Ribera aplaudien amb entusiasme i feien voleiar els seus mocadors, mentre Leforestier i el seu avió s’anaven enxiquint fins a convertir-se en un punt a penes visible que sobrevolava les Coves.

L'aeroplà pilotat per Leforestier rodant per la platja moments abans d'enlairar-se

Poc després de les set de la tarda es deixaren sentir els primers rumors contradictoris. Algunes persones afirmaven que el Blériot havia cobert els 64 kilòmetres de la travessia en pocs minuts. D’altres, però, asseguraven que havia caigut al mar, prop de la platja dels Colls, abans d’arribar a Vilanova i la Geltrú. Finalment resultà certa aquesta última versió.

Quan feia cinc minuts que Leforestier havia emprés el vol, i a causa de deficiències en el motor, el monoplà començà a perdre alçada, fins que es precipità al mar. El pilot fou salvat per uns pescadors vilanovins que es trobaven prop del succés. Eren Francesc Tetas, Antoni Massó i Remigi Vidal, els quals recolliren Leforestier i el dugueren fins a terra ferma. Posteriorment fou traslladat a la masia dels Colls, on un metge li aprecià una contusió al front i li practicà les primeres cures. Els mariners vilanovins van rebre de part de l’Ajuntament 25 pessetes cadascun per la seva decidida actuació.

Vista del Blériot sobrevolant la platja de Sitges (Frederic Ballell - AFB)

El dimecres a la tarda, la barca d’en Josep Rosés anà a recollir el Blériot, que es trobava varat a la platja dels Colls, i el portà fins a Sitges perquè Leforestier i Mauvais reparessin les avaries. En ser desmuntat el motor de l’aparell, s’adonaren que el problema havia estat el trencament d’un fil de la bobina, el qual s'havia introduït dins el cilindre. Tot i el fracàs de la prova, en la reunió que es va fer el 7 de juliol, la comissió organitzadora mostrà la seva satisfacció pel ressò que havia tingut el raid i per la gran quantitat de gent que s’havia traslladat fins a Sitges per veure l’inici de la travessia.

La "Revista Suburense", pionera de la premsa sitgetana

Tot i la seva efímera durada, la Revista Suburense té l’honor de ser la primera publicació periòdica sitgetana i la pionera d’una llarga llista de setmanaris i revistes que han vist la llum a la nostra vila en el darrer segle i escaig. El primer número de la Revista Suburense va aparèixer el 4 de febrer de 1877 i deixà de publicar-se el 27 de gener de l’any següent. De periodicitat setmanal, el rotatiu s’imprimia a Vilanova i la Geltrú, a la Impremta de Josep A. Milà, on hi havia la redacció i l’administració. Redactat en castellà, tenia vuit pàgines a dues columnes i costava 4 rals al mes.

Primer número de la "Revista Suburense"

Fundadors i col·laboradors 

Entre els principals impulsors de la Revista Suburense s’ha d’esmentar Rafael Costa i Molet –que en fou el director–, Gaietà Benaprès i Mestre, Josep Soler i Cartró, Joan Amell i Llopis, Cristòfol Clarà i Bonaventura Julià i Masó.

Nascut a Barcelona vers l’any 1849, Rafael Costa s’havia instal·lat a Sitges de molt jove i aquí s’havia casat amb Manuela Ballester i Sisteré. A part de fundar la Revista Suburense, Costa fou el principal promotor de la instal·lació de la fàbrica de gas de Sitges, inaugurada el 1881 i que suposà una ostensible millora en el sistema d’il·luminació de la vila (en un article aparegut a la Revista el 16 de desembre de 1877, Costa ja defensava la utilitat del gas enfront del petroli). Gran afeccionat a la lírica i a la poesia, el mateix 1877 Costa impulsà la creació de la societat coral “La Bella Subur”, per a la qual va escriure nombroses caramelles que foren musicades pel mestre Esteve Català, director i ànima de l’agrupació juntament amb ell (el ric penó que Costa va regalar a la coral es conserva avui dia al Retiro).

La resta de fundadors i principals col·laboradors de la Revista Suburense eren també prou coneguts entre els sitgetans. Gaietà Benaprès, per exemple, era un dels metges del poble; liberal per tradició familiar i per convicció pròpia, en  Cayetano Benaprès s’havia llicenciat el 1870 i havia decidit exercir de metge i cirurgià a la seva vila nadiua, bo i renunciant a un prometedor futur com a acadèmic a Barcelona. Quant a Bonaventura Julià, el 1877 estava a punt d’esdevenir advocat, mentre que Josep Soler i Cartró –que llavors tenia 26 anys– exercia d’ebenista, ofici que a partir d’aleshores compaginà amb la seva afecció periodística. Més endavant, Soler faria de corresponsal del periòdic barceloní La Renaixensa, fins que el 1886 es decidí a fundar El Eco de Sitges, hereu directe de la Revista Suburense.

Altres col·laboradors del setmanari foren Joan Amell i Llopis, que signava els seus articles amb el pseudònim de Taravilla; el mestre Josep Negre, director de les Escoles de la Vila; l’advocat i colliter Manuel Llopis i Bofill, propietari de la casa Llopis; el pintor Cristòfol Clarà; el notari Josep Calvó, i Rafael Batlle i Forment, que s’amagava rere el pseudònim de Ripio.

El setmanari informà puntualment sobre el projecte que permeté portar el ferrocarril a Sitges

Notícies referents al progrés... 

Rellegint ara les seves pàgines ens adonem que la Revista Suburense és una font privilegiada per saber què passava a la vila en començar el darrer quart del segle XIX. Quan aparegué el primer número, feia poc que havia acabat la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i Sitges tenia pendents un munt de projectes aturats arran del conflicte i que calia realitzar per tal que el poble donés un pas definitiu envers la seva modernització i el seu creixement. En el lustre següent es durien a terme moltes de les velles aspiracions nascudes a l’escalf de la Revolució de 1868.

Entre 1877 i 1881, entre d’altres realitzacions, els sitgetans van viure i veure l’arribada del telègraf, el ferrocarril i la portada d’aigües potables des de Santa Oliva; el projecte d’eixample de l’Hort Gran. que suposà la primera expansió de Sitges d’acord amb una llei d’eixampla i que incorporà a petita escala algunes de les solucions aplicades per Cerdà a Barcelona; el desenvolupament progressiu de la fàbrica de calçat Tarrida, instal·lada a la Bassa-rodona des de 1876; la inauguració de carretera entre Vilanova i Sitges (1879) i l’obertura de la de les Costes de Garraf (1880), i les obres del nou Casino Prado Suburense.

Alguns d’aquests temes apareixen sovint a les pàgines de la Revista Suburense. Respecte al tema del telègraf, el setmanari deia en el seu número del 28 d’octubre que feia uns dies “acabaron de llegar los aparatos de la estación telegráfica que se está montando en esta villa”. I un més després, el 25 de novembre, notificava: “el jueves último tuvimos el gusto de recibir un atento oficio del alcalde D. Mariano Robert, participándonos como en aquella fecha quedaba abierta al servicio público la estación telegráfica”.

La construcció de la carretera de les Costes també va merèixer l'atenció de la "Revista Suburense"

Sobre la fàbrica Tarrida també apareixen diverses notícies entre finals de 1877 i principis de 1878. El 16 de desembre es deia que havia començat a funcionar “la nueva màquina de vapor por sistema Alexander, que pone en movimiento gran número de máquinas que son necesarias para esta industria. La abundancia de los pedidos ha hecho necesaria esta mejora, que permite dejar concluidos diariamente hasta dos mil pares de calzado”. Una setmana més tard es comunicava que havia entrat en vigor el “real privilegio” concedit a Joan Tarrida per cinc anys, “a fin de asegurar la propiedad de una industria para la elaboración de calzado cosido a máquina”.

Dos altres temes presents de manera periòdica a la Revista Suburense són els que fan referència al ferrocarril i a la construcció de la carretera de Barcelona a Vilanova. En el seu número del 16 de setembre, el setmanari informava que Francesc Gumà havia vingut a Sitges per parlar sobre el ferrocarril i formar una comissió de prohoms sitgetans disposats a subscriure accions per tal de tirar endavant el projecte. Quant a la construcció de la carretera, el mes de març el diari deia que ja estava fet el mur de Les Escales que havia calgut aixecar per donar l’amplada suficient a la carretera. I el juliol següent s’afirmava que els treballs “siguen con mucha actividad en el trozo que falta explanar desde la Mata”. Abans d’acabar l’any 1877, la Revista encara donava una altra notícia sobre el tema: “en la próxima semana se replanteará el trozo de la carretera que queda para abrir en las costas de Garraf y que debe unirnos con Barcelona. Están ya concluidos los cimientos del puente sobre la riera [de Ribes] y actualmente se está trabajando en la construcción de los sillares que deben montarlo...”

...i polèmiques sobre el ball

Malgrat la seva efímera vida, la Revista Suburense no fou aliena a les polèmiques. Polèmiques que s’establiren entre diversos col·laboradors del setmanari. Una de les més llargues fou la que girà al voltant del ball, que s’estengué unes quantes setmanes i que inicià Gaietà Benaprès. Tot i que no se’l podia acusar, ni molt menys, de purità (havia llegit Darwin i Marx), Benaprès opinava que el ball modern havia esdevingut altament eròtic i que, per aquesta raó, era la màxima representació de la voluptuositat. Per mor del ball, segons ell, “la mujer se expone a ser tratada de un modo indecoroso” i a “servir de motivo vil de un deseo impuro, instrumento de placer, y objeto de miradas indiscretas”.

El doctor Gaietà Benaprès recomanava a les dones que ballaven que no perdessin de vista les mans de la parella

Els tres articles dedicats al ball pel doctor Benaprès (30 de setembre, 7 i 21 d’octubre) van merèixer una abrandada rèplica de Taravilla (J. Amell i Llopis), el qual era de l’opinió que “la mujer que empieza por olvidar su propio decoro, ya sabe a lo que se expone y no tiene por qué quejarse”. L’escrit d’Amell provocà un nou article de Benaprès, al qual Taravilla contestà amb un altre titulat “Basta de baile”, en què acabava dient això del seu contrincant: “ojalà le vea pronto cantar contrito la palinodia, entre un corro de bulliciosas máscaras en el próximo carnaval. Así lo espero”.

L’última paraula, però, la va dir Benaprès, el 13 de gener de 1878, a l’escrit “Pues bien, basta de baile”, en el qual, si bé donava per acabada la polèmica, no s’estava de llançar aquest últim consell a les fèmines: “si quereis conservar vuestro recato, bellas compatricias, no perdáis nunca de vista mientras baileis ambas manos de vuestro caballero...”.

Mirant cap a Cuba

Les opinions sobre el ball abocades pel doctor Benaprès podrien donar una imatge del personatge que no es correspón amb la realitat. A la mateixa Revista Suburense el doctor publicà altres articles que deixaven constància de la seva vàlua mèdica i científica. Així, val la pena esmentar els tres publicats sota el títol de “Consideraciones higiénicas relativas a la aclimatación en la Isla de Cuba”, on donava un seguit de consells que calia observar si hom emigrava a Cuba: quina era la millor època per anar-hi, com havia de ser el viatge, com calia vestir-se i alimentar-se, quines eren les malalties més comunes, etc.

Aquesta preocupació no fou exclusiva de Benaprès. De fet, ja des del primer número els redactors de la Revista Suburense van dedicar força línies a parlar de Cuba. No en va el rotatiu duia el subtítol de “Periódico semanal de intereses locales y de las Antillas”. Josep Negre, en la sèrie “Algunas consideraciones sobre la enseñanza local” defensava la necessitat de donar una sòlida formació als joves sitgetans que havien de marxar a Ultramar.

Rafael Costa també va escriure a bastament sobre les Antilles. El director de la Revista estava convençut que l’emigració a Cuba era la causa principal de la decadència sitgetana, ja que “la patria pierde inteligencias y brazos y cuanto más aumenta la emigración más se la hunde y abate”. Costa desmentia que Amèrica fos el país de l’or i de les fortunes ràpides: “decidme, si os place, soñadores, de los que se aclimatan, de estos pocos, contados que logran escapar a esta horrible hecatombe, cuantos habéis visto ricos? Donde están estas rápidas y grandes fortunas que jamás he podido, conseguidas lealmente? En donde se esconde ese oro que nadie encuentra?”

No menys explícit era un anònim O.O. que, en l’article “Sitges y la Isla de Cuba” publicat al número del 18 de novembre de 1877, deia el següent: “desde que nuestros compatricios, alucinados por la perspectiva de una rápida fortuna y desdeñando el trabajo modesto que les ocupaba, empezaron a emigrar al Nuevo Mundo, desde entonces digo, lenta y pausadamente pero con paso seguro, camina Sitges a su completa decadencia y desgraciadamente tiene ya andada gran parte del camino”

Mapa de Cuba cap al 1880

"Hasta más ver"

D’altra banda, la Revista Suburense ens permet saber –entre moltes altres coses– quins comerços hi havia a Sitges en aquella època, com es divertia la gent i quines festes religioses es celebraven. Sobre els comerços ens donen notícia no tan sols els breus de les seccions “Gacetilla” i “Crónica Local”, sinó també els diversos anuncis publicats a l’última pàgina del setmanari. La sabateria de Josep Puig, la confiteria “La Criolla”, la sastreria de Benet Bartés i l’ebenisteria de Josep Soler i Cartró són alguns dels anunciants –el primers de la història de la premsa sitgetana– que més sovint apareixen a la Revista. El mateix s’esdevé amb les diversions que organitzaven els quatre casinos que existien llavors a Sitges. Un exemple: el diumenge 22 d’abril de 1877 el diari insertava un anunci sobre l’espectacle que aquella mateixa nit faria al Retiro el famós prestidigitador Fructuós Canonge.

Anunci de l'actuació de Canonge al Retiro

La Revista Suburense hauria pogut tenir una llarga vida, però malauradament no fou així. La voluntat de Costa i els seus col·laboradors de romandre al marge de les aferrissades lluites locals que mantenien els casinets i dels poders fàctics del moment resultà fatal per al rotatiu, que en el seu últim número insertava un article titulat “Hasta mas ver”, en el qual la redacció justificava la desaparició de la Revista: “Hoy día, nuestra publicación no representa nada a los ojos del público, porque este la ha convertido motu propio en el órgano de un partido; para los pradistas era necesario que atacara rudamente a los retiristas, para estos era preciso que atacara a aquellos. No ha hecho ni lo uno ni lo otro y héte aquí la publicación desprestigiada. ¡Jamás, lo repetiremos por última vez, jamás sitges saldrá del marasmo que la abochorna ante sus vecinas, si no concluye de una vez para siempre con las mezquindades de sus pueriles partidos! Nosotros, en tanto, sin aliento ya, pero no vencidos, nos retiramos del combate...”

La dècada següent, molts dels redactors de la Revista Suburense esdevingueren col·laboradors habituals de El Eco de Sitges, que recollí el testimoni del seu antecessor de la mà de Josep Soler i Cartró. Un dels que hi va escriure durant els primers anys fou Rafael Costa i Molet. La història de Costa, després de la desaparició de la Revista, és extraordinària, gairebé de pel·lícula. Com ja s’ha dit més amunt, gràcies a les seves gestions el 1881 s’inaugurà la fàbrica de gas. Posteriorment els negocis li anaren malament i cap al 1885 abandonà Sitges (ell, que tant havia criticat l’emigració!) per marxar cap a les Filipines.

Un dels primers comerços de Sitges que s'anuncià al setmanari

Allà es dedicà al comerç i durant catorze llargs anys va recórrer bona part de les illes de Luzón, Mindanao, Cebú i Samar. Hi hagué una època en què importà malvasia de Sitges i intenta obrir mercat als productes de calçat de Joan Tarrida, del qual havia estat soci a la fàbrica de gas. Altrament, sembla ser que a Cebú exercí un càrrec de caràcter popular i que, fins i tot, estigué empresonat un cert temps.

En aparèixer El Eco de Sitges, es convertí en el seu corresponsal a la zona i a partir de 1890 hi publicà cròniques periòdicament. Amb una gran lucidesa i tot tipus de detalls, Costa va descriure l’agitada situació política que s’estava vivint a l’arxipèlag i que finalment –tal com ell vaticinà en més d’una ocasió– acabà desembocant en la guerra colonial de 1896-1898. El febrer de 1899, consumada la desfeta espanyola a Ultramar, Rafael Costa tornà a Catalunya i fixà la seva residència a Barcelona, on va morir el 1911, als 62 anys d’edat.

Puigdemont o dues cites enverinades

En qualsevol discurs solemne (des d'una presa de possessió a la presidència de la Generalitat fins a un pregó de Festa Major), les cites d'altri són un recurs legítim que l'orador ha de saber utilitzar amb mesura i precaució, Les cites no tan sols serveixen per a pautar el discurs i per a introduir-hi alguna reflexió o alguna broma. També denoten el tarannà del qui les ha triat.   

Com ja va demostrar en l'acte d'investidura, Carles Puigdemont té un sarró ple de cites i, a més, sap col·locar-les on millor convé. Ahir ho va tornar a demostrar. Primer va esmentar uns versos del poeta, dramaturg i novel·lista turc Nâzim Hikmet (Salònica, Grècia, 1901 - Moscou, URSS, 1963) que li van servir per simbolitzar el moment que viu Catalunya, però també per retre un homenatge de comiat al seu predecessor en el càrrec, Artur Mas, molt aficionat a utilitzar metàfores marineres. Els versos de Hikmet que Puigdemont va dedicar a Mas diuen que

"El més bonic del mar / és allò que no hem navegat"

Crec que la cita no va agradar gens a Mas. Si més no, quan la càmara l'enfocà, aquell somriure irònic que brillava instants abans se li havia gelat al rostre. Què li estava insinuant el grumet d'Amer al vell patró a punt d'abandonar el vaixell de la Generalitat? Per exemple: "A partir d'ara et miraràs el procés des de l'escullera i podràs somiar què hauria passat si tu haguessis continuat comandant el vaixell?". Tampoc no crec que Nâzim Hikmet -en cas que abans d'ahir sabés alguna cosa d'ell- sigui un personatge gaire proper, des del punt de vista "sentimental", a Artur Mas. Només cal llegir la seva biografia a wikipedia (millor la versió francesa, més extensa que la catalana, que és un resum d'aquella) per comprendre-ho de seguida. Les paraules inscrites al famós timó de Mas ("Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra") tenen poques similituds amb un marxista turc que va passar més d'una dècada a la presó, que va patir l'exili i que va acabar els seus dies com a ciutadà polonès.

Com a col·lofó, Puigdemont féu seva una cita de l'escriptor i periodista català Agustí Calvet, Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964):

"Sóc fal·lible, però insubornable"

Tot el contrari que Mas, que sempre s'ha cregut infal·lible i, tanmateix, quan ha calgut, s'ha deixat subornar per les propostes que més li convenien -i així poder continuar navegant-, ja vinguessin del PSOE i del PP (fa temps, encara que no ho recordem) o o bé de les CUP (més recentment).

.’

Artur Mas. D'alfil dolent a alfil bo

"-¿Presoner, com us dieu?
-Com que demà al matí, a trenc d'alba perdré el nom per sempre, no té gaire sentit que us l'oculti. Em dic Park Adderson.
-¿El vostre rang?
-És més aviat humil. Els oficials són massa valuosos per posar-los en perill amb missions d'espia. Sóc sergent.
-¿De quin regiment?
-M'haureu de disculpar. Amb tot el que sé, la meva resposta podria donar-vos una idea del nombre d'efectius que tenim al vostre front, i aquesta és, precisament, la informació que he vingut a buscar, no pas a donar-vos, quan m'he infiltrat a les vostres línies"

Aquest breu diàleg amb què Ambrose Bierce enceta una de les seves Històries de soldats (de la Guerra de Secessió nord-americana) podria il·lustrar el gir que ha pres el procés en les darreres 15 hores. Altrament, desmenteix ras i curt aquella opinió pusil·lànime que afirma que a les guerres no hi ha ni vencedors ni vençuts, o aquella altra, simplement miop, que diu que a les batalles tothom hi perd. 

Qui ha perdut i qui ha guanyat amb el nou escenari que, a partir d'avui, es dibuixa a la política catalana? Per a mi, només hi ha un únic guanyador: Artur Mas. Un vegada més, i ja en porta bastantes, el president de la Generalitat ha sobreviscut a tots els embats, totes les travetes, totes les traïcions i tots els paranys que en els darrers tres mesos ha hagut de suportar d'amics, coneguts i descreguts (dic suportar i no dic patir, perquè Mas és un polític fred, i aquests no pateixen mai).

Són molts els que pensen -en part perquè ell mateix ho va dir ahir- que Mas ha fet un "pas al costat". No ho crec en absolut. Mas ha estat durant els darrers anys (fins i tot quan manavem els tripartits) la Dama del tauler d'escacs de la política catalana. El que passa és que en les dues últimes setmanes i, sobretot, en els darrers dies, el president semblava el presoner Park Adderson, a punt de perdre el nom a trenc d'alba. Havia esdevingut el que els jugadors d'escacs en diuen alfil dolent o alfil equivocat, que és aquell que està constret (és a dir, reduït, obligat, a obrar contra la seva voluntat) per peons del seu propi bàndol.  

De sobte, ahir, Mas es convertí, contra tot pronòstic, en alfil bo, això és, un alfil que té gran mobilitat i, per tant, és una peça molt activa. A partir d'ara esdevé expresident, però no abandona la política. Designa successor a Carles Puigdemont i se'n va a reorganitzar el partit, a netejar-lo d'aquells peons que l'han constret darrerament... I a preparar el seu retorn com a Dama, perquè els oficials són massa valuosos per posar-los en perill amb missions... que poden fer d'altres. Mentrestant, des de la rereguarda, Mas valorarà el nombre d'efectius amb els quals pot comptar i també els que tenen els enemics.

Si Mas ha estat l'únic guanyador, això vol dir que tots els altres -tots- han perdut: les CUP, ERC, Colau i Podemos, el PP de Rajoy i C's...  I han perdut malgrat els brindis entusiastes fets des del País Basc i malgrat els que celebren l'acord d'última hora que tant havien demanat. A partir d'ara poden passar moltes coses amb els perdedors de la batalla. Hi haurà escissions dins les CUP? Es cremarà Junqueras exercint el poder? (Un poder que finalment posseïrà, malgrat que li faci por gestionar-lo). S'oblidarà Colau del somni d'assaltar la Generalitat en les properes eleccions catalanes? Es formarà una àmplia majoria anti-independentista a Madrid? 

La partida d'escacs continua. I els moviments d'un alfil poden ser letals si el contrari es despista.

Noranta anys del passeig Marítim

Enguany es compliran 90 anys de la inauguració oficial del passeig Marítim, un dels signes externs que millor identifica Sitges i que alhora la diferencia d’altres poblacions costaneres.

Com tots els projectes d'envergadura, fer realitat el passeig Marítim no fou cosa de quatre dies. El procés durà quasi una dècada i passà per diverses fases que acabarien culminant la Festa Major de 1926, quan el passeig s'obrí oficialment al públic amb el nom d'avinguda del Turisme. Abans, però, havien passat moltes coses que val la pena ressenyar.

Els primers passos

La idea de fer un passeig marítim que, vorejant el mar, anés des de l'avinguda Sofia fins a Terramar sorgí la tardor de 1918 -en plena epidèmia de grip- i anà absolutament vinculada al projecte d'urbanització del mateix Terramar. Fou en la sessió del 7 d'octubre d'aquell any quan l'alcalde Bonaventura Julià i Masó proposà al ple consistorial d'iniciar els tràmits per a dotar la vila d'un eixample que comprengués els sectors del Vinyet, del Sellarot i de Santa Margarida, i alhora obtenir la concessió d'un passeig marítim -des de la Punta fins a les Coves- sense les traves de la zona marítima. 

Aprovada la proposta, l'Ajuntament confià a l'arquitecte municipal Josep Mª Martino la confecció d'un projecte de passeig que, legalitzant els ja exsitents des de la Punta al monumenta a Gaietà Benaprès -inaugurat dos anys abans-, els prosseguís fins a la llera de la riera de Miralpeix i després fins a les Coves. El 8 de gener de 1919, el consistori aprovà la memòria, els plànols i el pressupost del projectat passeig Marítim. Ara només calia que el ministeri de Foment aprovés el projecte. Per això, el dia 24 de gener l'alcalde Julià marxà cap a Madrid a presentar-lo personalment. 

Coneixedor dels intríngulis burocràtics -no en va havia estat durant vint anys secretari de la corporació-, Julià va moure cel i terra perquè, abans de marxar de Madrid, l'expedient fos remès a la direcció d'Obres Públiques de Barcelona amb la recomanació que es tramités i es retornés a fi de ser aprovat pel Consell de Ministres. El governador civil de Barcelona donà el seu vistiplau l'abril de 1919 i, com estava previst, envià novament l'expedient a Madrid.

L'aprovació del projecte 

A partir d'aquell moment s'obrí un llarg període d'espera que, no per això, fou inactiu. Convençut que el projecte seria finalment aprovat, Julià volgué guanyar temps i durant 1919 manà que comencenssin a fer-se una sèrie de treballs preparatoris. Així, foren esplanats els 1.213 m lineals del tram comprès entre l'avinguda del doctor Gaietà Benaprès i la riera de Miralpeix, es sanejà la llera de la riera i es dessecaren les basses i els terrenys pantanosos de la zona. 

Mentrestant, la urbanització de Terramar començà a prendre forma gràcies a la iniciativa de Francesc Armengol, que aquell mateix 1919 havia creat la societat anònima "Parques y Edificaciones", que seria l'encarregada de construir el Park Hotel Terramar -avui desaparegut-, els jardins adjacents i els primers xalets del sector.

La gran notícia arribà el 27 de novembre de 1920. Aquell dia el Consell de Ministres aprovà l'expedient del projecte de passeig Marítim, declarant-lo d'utilitat pública. El 21 de desembre següent, la Real Orden d'aprovació era publicada la Gaceta de Madrid, bo i afirmant que Sitges obtenia la concessió de la Punta a les Coves, "pasando a su propiedad no sólo los terrenos de la zona marítima, sino cuantos otros se ganen al mar."

Vençuts els tràmits burocràtics, ara calia trobar els diners necessaris per materialitzar el projecte. Aquesta tasca ja no la duria a terme Bonaventura Julià, que el 1921 fou destituït com a alcalde arran d'una denúncia formulada pel seu gran adversari polític, Josep Planes i Robert, cap de l'oposició catalanista a l'Ajuntament. Les eleccions de 1922 portarien a l'alcaldia a Planes i Robert, que disfrutaria del càrrec a penes un any i mig. El cop d'Estat del general Primo de Rivera (setembre de 1923) comportà el cessament de tots els ajuntaments d'Espanya i el nomenament de nous consistoris. A Sitges, es succeïren, en poc temps, dos alcaldes per manament governatiu: Isidor Cartró i -des de 1924- José Cordero, coronel retirat que residia a la vila des de feia quinze anys.

La culminació

Cordero només exercí de manera intermitent com a primera autoritat municipal. Absències i malalties l'obligaren a delegar-lo, primer en Josep Vidal i Vidal, i després en Pau Barrabeitg, que finalment, el Nadal de 1925, el succeí com a alcalde. El mandat de Barrabeitg fou un dels més dinàmics i eficaços que va tenir Sitges en el segle XX, ja que les iniciatives endegades entre 1925 i 1930 suposaren la modernització definitiva de la vila. Entre altres coses, s'edificà una nova casa de Correus, s'acabà el nou escorxador municipal, s'inicià el procés per resoldre l'endèmic problema del subministrament d'aigua, s'urbanitzà el sector del Vinyet i, per fi, es construí el somiat passeig Marítim.

El 31 d'octubre de 1924, essent encara alcalde José Cordero, el consistori aprovava un pressupost extraordinari que preveia destinar 250.000 pessetes per al passeig Marítim. L'estiu de 1925, el projecte entrava en la seva fase final. Barrabeitg convocà els propietaris afectats per la construcció del passeig i les obres començaren el 21 de desembre següent. Durant vuit mesos es treballà intensament, anivellant el terreny, col·locant les voreres, passant l'aplanadora -que era de tracció animal- i enquitranant la calçada.

El 17 d'agost de 1926 es batejava la nova via amb el nom d'avinguda del Turisme, i una setmana després s'inaugurava en presència de les autoritats, les quals foren acompanyades pels balls populars i la banda del regiment d'Almansa.

Tot i la inauguració, el passeig Marítim encara no s'havia acabat. Estaven per fer el mur de contenció, les escales per baixar a la platja i  altres obres accessòries, com ara els bancs de ciment  A principis de 1927 es subhastaren les obres, que durarien poc més d'un any. La culminació del projecte coincidí amb la reforma urbanística de la Ribera -entre la Punta i el monument al Greco. Tot plegat s'inaugurà oficialment el 12 d'abril de 1928, amb l'assistència del capità general de Catalunya i el governador civil de Barcelona. El 1929 la revista El Municipio Español lloava la gestió de Barrabeitg al capdavant de l'Ajuntament tot dient que la urbanització del passeig havia costat 347.661'92 pessetes.

Mentrestant, aquest havia passat a dir-se avinguda d'Alfons XIII. No seria l'última vegada que el passeig canviava de nom. El 1931, foragitada la monarquia, es convertí en l'avinguda de la República; i a partir de 1939, fou dividit en dos trams -agafant com a partió el passeig del Doctor Gaietà Benaprès-, que s'adjudicaren al Generalísimo Franco i a Calvo Sotelo. Malgrat els successius noms oficials, però, els sitgetans sempre l’hem conegut com el passieg Marítim –o passeig a seques–, per diferenciar-lo de la Ribera. 

El corredor de fons i el self-made man

Julià i Barrabeitg van ser, al llarg de tota la seva vida, dos homes amb una gran tenacitat. Tret d'això i de la seva pertinença a la Societat Recreativa El Retiro -de la qual ambdós foren presidents-, no s'assemblaven en res. Llicenciat en Dret, Bonaventura Julià i Masó (Sitges, 1855-1942) era un polític nat que durant més de quaranta anys intervingué, de manera directa o indirecta, en la vida pública sitgetana: primer com a secretari de l'Ajuntament (1883-1904), després com a jutge municipal (1908-1911) i, finalment, com a regidor (1912-1917) i alcalde (1918-1922). Profund coneixedor de les lleis, els reglaments i les ordenances, Julià demostrà ser un corredor de fons immune al desànim. Els seus enemics polítics -entre els quals hi havia el diputat de la Lliga Josep Bertran i Musitu- van fer mans i mànigues perquè fos inhabilitat per a l'exercici de càrrecs públics. Els tribunals, però, sempre acabaven donant la raó a Julià.

En canvi, Pau Barrabeitg i Bertran (Sitges, 1880-1941) va ser un home de negocis que ocasionalment es dedicà a la política. Fill d'un barber originari de Valls que acabà emigrant a Puerto Rico, Barrabeitg fou el que els anglosaxons anomenen un self-made man: un home que, gràcies als seus propis esforços, arribà a convertir-se en soci gerent d'una de les principals companyies d'importació i exportació de Cuba. Això li va permetre reunir una gran fortuna que, en tornar a Sitges (1923), invertí en la compra de terrenys i cases.

A diferència de Julià, que fou sempre un monàrquic aferrissat, Barrabeitg, de jove, va militar en el Blok Nacionalista Cathalònia, grup d'orientació independentista creat a Guantánamo el 1911. Molt després, essent ja alcalde, fou nomenat cap local de la Unión Patriótica, una coincidència que ja s'havia donat durant el mandat de José Cordero. Altrament, és molt possible que Barrabeitg fos maçó. Si més no, aquesta creença és la que va portar -a mitjan anys quaranta- a un grup de falangistes a fer desaparèixer la placa del carrer que li era dedicat i la làpida de fill predilecte que penjava al saló de plens. De placa, aviat se'n féu una altra, però es va trigar més de mig segle a posar una làpida nova a l'Ajuntament.

Barrabeitg i Julià moriren en pocs mesos de diferència, en el moment                 més fosc de la postguerra. Durant la guerra civil de 1936-1939, el primer           havia hagut de marxar precipitadament de Sitges -quan els milicians                 l'anaren a buscar ja no hi era- i s'havia instal·lat a Pamplona. Julià, que             en esclatar la guerra, tenia ja 81 anys, va romandre a Sitges i començà a           escriure un diari en el qual, fins poc abans de morir, anà anotant els fets           rellevants de cada dia.