dijous, 22 de juny de 2017

EL PRIMER HABITATGE DE PROMOCIÓ MUNICIPAL (Postals amb dedicatòria - XII)




Josep Soler Cartró fou, com tothom sap, el fundador d'El Eco de Sitges. A més, fou regidor del consistori sitgetà entre 1894 i 1901. De l'ajuntament estant, el vell Soler promogué nombroses iniciatives, entre elles la construcció d'un grup de cases per a obrers, de les quals al final només se'n féu una.

Fou en la sessió del 9 de gener de 1895 quan Soler Cartró proposà convertir en solars edificables uns terrenys inútils que el municipi posseïa a la zona de la Terracavada, a la confluència de la carretera de Ribes amb la via del tren. El dia 13, El Eco de Sitges reproduïa la proposta del seu director i donava a conèixer quins ciutadans podien optar a aquests habitatges de promoció municipal. La idea era construir una casa per any i adjudicar-la a una família obrera en el decurs dels actes de la Festa Major.

Abans d'acabar el mes de gener, el consistori aprovà la iniciativa i encarregà a l'arquitecte municipal, Gaietà Buïgas Monravà, que confeccionés amb urgència els plànols corresponents amb l'objectiu de tirar endavant el projecte el més aviat possible. A principis de l'any següent, Buïgas presentà els plànols i la memòria explicativa, que contemplava la construcció d'un edifici destinat a serveis municipals (mig pavelló de desinfecció i mig alberg de pobres) i de cinc habitatges particulars.

Un cop aprovat el projecte, es decidí que la col×locació de la primera pedra de les cases obreres tindria lloc el 23 d'agost de 1896. L'acte -com permet apreciar la fotografia- revestí la solemnitat de les grans ocasions: assistència d'autoritats, presència dels gegants d’en Querol i de la banda de música, benedicció eclesiàstica i parlament de rigor. L'encarregat de pronunciar-lo fou Josep Soler Cartró, que entre altres coses va dir: "Mentre els savis i diplomàtics de totes les nacions estudien i discuteixen la manera de millorar la sort del proletari, Sitges comença a buscar la solució en la pràctica: això és, fent-lo propietari".

La construcció de la primera -i única- casa durà un any sencer, i fou inaugurada per la Festa Major de 1897, en presència l’expresident de la Primera República, Nicolàs Salmerón (aleshores de vacances a Sitges). Uns dies abans, un jurat format pel rector, el jutge municipal, el síndic i el regidor Soler i Cartró es reuní per deliberar quina de les cinc sol·licituds presentades mereixia endur-se el premi. L'agraciat fou Sebastià Arnan Vidal, vell mariner sense recursos que en la seva joventut havia servit a l'Armada durant més de quatre anys.

La iniciativa d'incloure un pescador entre els que optaven a l’habitatge, li valgué a Soler Cartró ésser recompensat pel Ministeri de la Marina amb la "Cruz de primera clase de la orden del Mérito Naval con distintivo blanco libre de gastos". Per la seva banda, Sebastià Arnan, a diferència del que sovint passa en aquest casos, pogué  gaudir de la seva casa durant força temps, ja que hi va viure fins al novembre de 1913, data en què va morir, a l'avançada edat de 93 anys.


dimecres, 31 de maig de 2017

ROGATIVES CONTRA LA GRIP (Postals amb dedicatòria - XI)




"Una malura universal, per la qual no hi hagut neutralitats respectables, ha substituït amb un silenci penós, tètric, les joioses boniors de la rentrée. Poc menys de set mil persones n'han mort a Barcelona en un mes; la pandèmia desolava tot Catalunya...". Així encetava la revista D'Ací D'Allà, el novembre de 1918, la crònica on resumia els fets més destacables esdevinguts a Catalunya el mes anterior. La malura universal a què feia referència el magazine no era sinó una terrible epidèmia de grip que es declarà a Barcelona i d'altres poblacions catalanes a partir del 3 d'octubre de 1918 i que, segons alguns autors, afectà 150.000 persones.

Sitges no fou immune als estralls de l'epidèmia. En només dos mesos, octubre i novembre, la grip provocà la mort de 54 veïns. Curiosament, els primers en caure malalts foren el doctors Joan R. Benaprès i Rafael Padrol, i els farmacèutics Josep Ferret i Lluís Font, l'últim dels quals moriria el 13 d'octubre. Aquesta mancança de personal especialitzat, obligà les autoritats a demanar ajut a diversos facultatius de Ribes i Barcelona, que supliren els seus col·legues fins que aquests es recuperaren.

Paral·lelament, el 8 d'octubre, a través d'un ban, l'alcalde Bonaventura Julià requeria a la ciutadania que col×laborés a pal·liar els efectes de la grip. Entre altres coses, el ban ordenava que, dins la població, no es criessin porcs, conills, gallines ni altres animals que poguessin ser motiu de brutícia i causa d'infecció; que tothom s'abstingués de beure aigua de pous o cisternes; i que es desinfectessin les habitacions dels malalts i es ventilessin amb freqüència els establiments públics. També es decretà la suspensió dels espectacles públics i el tancament dels col·legis.

Tot i l'aplicació d'aquestes mesures, la grip no va remetre. En vista d'això, el rector Josep Xercavins autoritzà el trasllat a la parròquia de la imatge de la Verge del Vinyet, "para implorar de su misericordia haga cesar la epidemia gripal" (El Eco de Sitges, 20-10-1918). Es reprenia, així, un costum que ja s'havia practicat en segles precedents, sempre que la vila s'havia vist afectada per guerres, pestes i altres calamitats públiques.

El trasllat es fixà per al 21 d'octubre. Com aquell dia plovia a bots i barrals, l'ofici no se celebrà al Vinyet, sinó a la parròquia, i en acabat, tingué lloc la processó. Mossèn Xercavins aconsellà als fidels que no anessin al santuari i que esperessin l'arribada de la imatge pels volts del carrer Major, "pero tales consejos fueron desoídos, desafiando caballeros y damas el tiempo tempestuoso". En arribar a l'església parroquial, els assistents es postraren davant la Verge del Vinyet "para rogarle extinga en Sitges el germen funesto de la gran calamidad que aflige a muchos de sus habitantes, comenzando acto seguido diferentes novenas en súplica de salud". Les rogatives continuaren diàriament durant dues setmanes, i foren tan concorregudes que s'establiren torns de vetlla "para que en momento alguno quede la santa Imagen sin el rezo de sus devotos" (El Eco de Sitges, 27-10-1918).

Finalment, a les acaballes d'octubre, l'epidèmia començà a minvar. Aleshores es decidí tornar processionalment la imatge al seu santuari. La processó es celebrà el matí del 3 de novembre i les cròniques asseguren que fou encara més multitudinària que l'anterior. Només una dada: al llarg dels dos kilòmetres que separen la parròquia del Vinyet, el tàlem fou portat per 74 senyores i senyoretes, que en grups de quatre s'anaren rellevant les unes a les altres. La fotografia recull el moment precís en què la verge és entrada al seu santuari, envoltada per la gernació de fidels, enmig dels quals destaca mossèn Xercavins.


divendres, 26 de maig de 2017

LES MONGES VETLLADORES (Postals amb dedicatòria - X)




El 17 d'octubre de 1899 el consistori presidit per Miquel Ribas donava el vistiplau a la instal·lació definitiva a Sitges de les Filles de Sant Josep o germanes Josefines, popularment dites vetlladores. Es posava, així, el punt i final a un procés que havia durat gairebé sis anys i que s'havia vist frustrat en dues ocasions.

Les gestions per portar les monges Josefines s'iniciaren a finals de 1893. Des de feia poc més d'un any els sitgetans vivien angoixats a causa d'una epidèmia de diftèria que havia provocat la mort d'una trentena de nens entre 1 i 11 anys. Algunes fonts parlen que, la por al contagi era tan gran, que fins i tot es recomanà no fer-se petons, ja que era una manera de transmetre's el microbi. Fou en aquest context de psicosi ciutadana que les autoritats municipals decidiren cercar un col·lectiu de persones que anés per les cases a cuidar i vetllar els malalts. En un principi es pensà en les monges de l'Hospital, però la regla de les Concepcionistes impedia l'assistència domiciliària. Aleshores mossèn Josep Bricullé, rector de Sitges, es posà en contacte amb les Filles de Sant Josep, que des 1875 venien dedicant-se plenament a aquesta tasca.

El 20 desembre de 1893 el consistori donà suport a la iniciativa del rector i posà a disposició de les Josefines una casa de la plaça de la Constitució que havia estat cedida gratuïtament pel seu propietari. Poques setmanes després, pel febrer de 1894, la superiora de la congregació visità la vila, assegurant que aviat autoritzaria la vinguda de deu religioses. A canvi demanava que l'ajuntament costegés el moblatge de la casa on havien de viure. El retard en satisfer aquesta demanda i la remissió de l'epidèmia diftèrica, a partir del mes de juliol, acabaren fent innecessària la presència de les monges vetlladores.

El tema quedà aparcat fins al gener de 1897, quan l'aparició sobtada d'un brot de verola disparà novament l'alarma entre les autoritats. Davant l'augment progressiu de malalts i l'escassetat de persones per atendre'ls, el 20 de febrer l'alcalde Ribas anà personalment a Barcelona per accelerar la vinguda de les germanes Josefines, que aquell mateix dia ja començaren a prestar servei. Tanmateix, l'estada de les vetlladores no es prolongà gaire temps; el mes següent, un cop acabada la feina, tornaren a marxar. Per segona vegada el projecte se n'anava en orris.

Les negociacions es reprengueren la tardor de 1899. A diferència del que havia succeït en les dues ocasions anteriors, ara l'ajuntament no es veia pressionat per cap situació extrema. D'aquí que pogués satisfer les tres demandes que les religioses consideraven indispensables: "1ª. Pensión cotidiana de tres pesetas con cincuenta céntimos hasta que la comunidad cuente con recursos propios. 2ª. Entrega de mil doscientas cincuenta pesetas con destino a mueblaje de la habitación, y 3º. Casa franca para las Hermanas".


Finalment, les vetlladores arribaren a Sitges el 2 de novembre de 1899 i s'instal·laren a can Puig de Galup, el casalot que es veu a la imatge i que fou enderrocat el 1906 per aixecar-hi el monument al Doctor Robert. La fotografia, curiosament, fou feta uns mesos abans –per la Festa Major– de l’arribada de les monges. Més endavant, el març de 1902, es traslladaren al carrer de Sant Bartomeu número 6, on visqueren fins al novembre de 1921, quan anaren a viure al carrer de Sant Francesc, a la casa que els havia llegat la benefactora Isabel Julià. Allà romandrien fins al 1966, moment en què marxaren de Sitges.


divendres, 19 de maig de 2017

L'HOTEL CAU FERRAT, EL PRESIDENT AZAÑA I EL COMTE CIANO (Postals amb dedicatòria - IX)




L’Hotel Cau Ferrat tingué el privilegi de ser, al llarg de mig segle, el primer establiment hoteler que es trobaven molts turistes en arribar a Sitges. Situat davant mateix de l’estació del ferrocarril, a la cantonada de la carretera de Barcelona amb el carrer de Francesc Gumà, el Cau Ferrat començà sent només un bar-restaurant. El seu propietari era Miquel Forment Carbonell, fill de Pere Forment, en Cuca, amo de la Cerveseria del Cau Ferrat que hi havia hagut a la Ribera.

Quan la cerveseria tancà portes, en Cuca es féu càrrec de la cantina del Retiro, que més tard passà a mans del seu fill Miquel. Durant vuit anys aquest estigué al capdavant del cafè retirista, fins que el 1916 canvià d’ofici i muntà una agència d’encàrrecs entre Sitges i Barcelona. L’estiu de 1920 deixà de fer d’ordinari i marxà cap a Cuba, on a penes va romandre un any.

Fou pocs mesos després d’aquesta breu aventura antillana que Miquel Forment decidí obrir el Bar Cau Ferrat, la inauguració del qual tingué lloc el 20 de novembre de 1921. Projectat per Josep M. Martino, l’edifici seguia les pautes del llenguatge noucentista, amb una ornamentació exterior en la qual predominaven, molt ben combinats, els colors blanc i blau. A la planta baixa cridaven l’atenció tres arcs apuntats de maó, i al primer pis, un balcó que unia les dues façanes mitjançant una elegant barana de ferro realitzada pel mestre manyà Ramon Sardà. De l’interior de l’establiment, el més destacable eren els quadres de Rusiñol i companyia que trenta anys abans havien decorat la Cerveseria del Cau Ferrat (i que avui dia es poden veure al Museu Maricel).

El dipòsit de benzina que es veu a l’esquerra de la imatge fou instal·lat a les acaballes de 1922 per la casa Catasús i Cia., en aquell temps propietària de la majoria de les gasolineres que hi havia a Catalunya. L’estiu de 1929 Forment amplià el negoci, que passà a dir-se Hotel Cau Ferrat (la fotografia, doncs, fou feta entre aquestes dues dates). Cinc anys més tard, seguint la moda que imperava, s’inaugurà a la planta baixa un bar americà. La reforma del local comportà la desaparició de dos dels tres arcs gòtics –els de la façana de la carretera– que atorgaven personalitat a l’edifici.

En el seu Diari de guerra i postguerra, Bonaventura Julià esmenta dues anècdotes relacionades amb l’Hotel Cau Ferrat i que tingueren de protagonistes dos famosos polítics. El març de 1937, el president de la República Manuel Azaña féu diversos viatges a la vila, i en un d’ells, segons Julià, tingué la necessitat d’utilitzar el vàter del restaurant. 

L’11 juliol de 1939, el comte Galeazzo Ciano passà per Sitges, acompanyat de Serrano Súñer i altres jerarques franquistes, camí de Tarragona. La nombrosa gernació que s’aplegava a la carretera obligà la caravana de cotxes a aturar-se davant l’Hotel Cau Ferrat, on el gendre de Mussolini fou obsequiat amb una copa de malvasia.

diumenge, 14 de maig de 2017

FINAL D'ESTIU DE 1930 (Postals amb dedicatòria - VIII)


Biblioteca Santiago Rusiñol (Fons Utrillo)


L’estiu de 1930 era a punt de finir. Pocs dies abans s’havia celebrat amb l’esplendor acostumada el programa d’actes de la Festa Major i s’havia hissat per primera vegada la bandera de Sitges al balcó de la Casa de la Vila. Les famílies estiuejants que freqüentaven la “Platja d’Or” –l’eslògan escollit aquell mateix any per donar nom a la platja sitgetana– gaudien de les últimes jornades vacacionals abans de tornar a Barcelona per reintegrar-se als seus quefers habituals.

Fou en aquest clima de comiat estival que un grup de socis del Pavelló de Mar tingué la feliç idea d’organitzar, per al diumenge 6 de setembre, un concurs infantil de construccions de sorra, el primer que se celebrava a Sitges. Els principals promotors del concurs van ser Jaume Sans, Joaquim Sunyer i Miquel Utrillo. Aquest últim, amb la seva ironia habitual, tingué cura de redactar les bases del certamen, on es deia que “els materials empleats seran l’aigua i la sorra, i com a eines, totes seran permeses, excepte els tiradors de goma, les piules, les martiniques i demés armes de foc i xivarri” .

El dia assenyalat, una trentena llarga de nens i nenes ocuparen el tram de platja comprès entre l’embarcador de la Punta i les barques varades a la dreta del Pavelló de Mar. Durant dues hores, de les onze del matí a la una de la tarda, la mainada s’aplicà a realitzar les seves construccions de sorra, ajudats –així ho contemplaven les bases– per un grup d’avis de més de setanta anys i vigilats per una colla d’adolescents que havia d’abstenir-se, en tot moment, “de fer nosa als petits concursants, de fer de consuetes artístics, científics o propagar idees massa subversives” .

A la una, els membres del jurat, integrat pels mateixos Sans, Sunyer i Utrillo, es retiraren a deliberar. Poca estona després, des de la terrassa del Pavelló de Mar, es donà a conèixer el veredicte, que fou precedit d’un breu parlament d’Utrillo ple d’humorisme de bona llei. La imatge recull, precisament, aquest instant. Al fons de la terrassa hom distingeix la inconfusible silueta d’Utrillo llegint el seu parlament enmig d’un compacte grup expectant, format pels nens participants i les seves famílies. 

El primer premi se l’endugueren els nens Pepe Martino i Jordi Batlló, que van construir una fidel reproducció del refugi muntanyenc d’Ulldeter, emplaçat a la vall de Camprodon. René Palmer obtingué el segon premi, i Jorge Brands, el tercer. Tant ells com la resta de participants reberen un seguit de premis regalats, entre d’altres, per la Societat d’Atracció de Forasters, l’ajuntament de Sitges, l’HUSA, la Societat Pavelló de Mar i diversos particulars.


dimarts, 9 de maig de 2017

ELS XALETS DE BERNARDO FERNÁNDEZ (Postals amb dedicatòria - VII)




La tardor de 1904, l’industrial sitgetà Antoni Cartró Escala –creador del Pavelló de Mar– presentà un projecte de construcció de sis xalets a la Ribera, concretament al carrer de Sant Salvador, l’antic barri dels boters sitgetans. Projectats per l’arquitecte Josep Pujol Brull, els xalets havien d’edificar-se on hi havia els espaiosos jardins de l’hisendat Salvador Vilanova Coll. Malgrat les bones perspectives del projecte, publicat a El Eco de Sitges el 10 desembre de 1904, finalment no s’arribà a realitzar.

Pocs anys després, però, ressorgí la iniciativa, ara de la mà del promotor immobiliari Bernardo Fernández Valdés. D’origen asturià, Fernández s’havia enriquit a Cuba negociant amb teixits i estava casat amb Sofia Miret Maymí, de nissaga vilafranquina. El 1905 Fernández havia vingut a Sitges a estiuejar i uns mesos més tard havia adquirit diversos immobles antics del passeig de Pi i Margall amb la intenció d’enderrocar-los i fer-s’hi una luxosa casa, que encarregà a l’arquitecte Marcel·lí Coquillat (situada a la cantonada amb el carrer Bonaire, la casa seria enderrocada la dècada de 1970).

Mentrestant, entre finals de 1907 i principis de 1908, Fernández comprà als hereus de Salvador Vilanova els jardins abans esmentats amb la intenció de convertir-los en solars edificables. El 3 de maig de 1908 El Eco de Sitges informava que l’ajuntament li havia concedit el permís “para construir tres casas de planta baja y un piso en los terrenos adquiridos en la calle San Salvadpr, así como un garaje en la pròpia finca”. Curiosament, aquests tres xalets serien fets pel contractista Antoni Cartró.

Un cop acabats, Fernández sol·licità el permís municipal per edificar una segona fase de cinc xalets més, que serien aixecats entre 1909 i 1911. Cada xalet costà al voltant de 30.000 pessetes, amb mobles inclosos, i el seu propietari els batejà amb noms com ara “Villa Jazmín”, “Villa Pinar” o “Villa Asturiana”. A la fotografia, realitzada entre 1912 i 1915, es veuen perfectament alineades les cases promogudes per Fernández i també el garatge d’estètica modernista, situat en primer terme.

Des del començament els xalets de la Ribera hostatjaren personatges de certa importància, que els llogaven per temporades, tant a l’estiu com a l’hivern. En un dels primers que es construiren, s’hi instal·là, la tardor de 1909, Albert Rusiñol, prohom de la Lliga i germà del senyor del Cau Ferrat. Poc després, en un altre, hi passà l’hivern la família de Josep Vilaplana, gerent de la important fàbrica de dolços i galetes de L’Havana. Anys a venir, en aquells mateixos xalets també sojornarien el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, i el tenor Hipólito Lázaro, entre d’altres.

El 5 de maig de 1910, l’ajuntament presidit per Pere Carbonell acordà canviar el nom del carrer de Sant Salvador pel de Bernardo Fernández, en agraïment per la millora urbanística que havia fet a la zona. Tanmateix, no va ser l’última que va promoure aquell emprenedor asturià.

L’estiu de 1918 sol·licità permís per obrir una via de 20 metres d’amplada que enllacés la façana marítima amb la carretera de Vilanova. La nova via fou inaugurada per la Festa Major de 1920. Poc abans, el consistori encapçalat per Bonaventura Julià decidí batejar-la amb el nom d’avinguda Sofia, en honor de l’esposa de Fernández (i no de l’ex reina d’Espanya, com sovint pensa molta gent).


dijous, 4 de maig de 2017

TRAGÈDIA A CAMPDÀSENS (Postals amb dedicatòria - VI)




Des de temps remots, el poblat de Campdàsens ha estat una mena d’oasi enmig de l’aspre massís del Garraf, un indret on els sitgetans han anat a esplaiar-se i a reconciliar-se amb la natura. Al començament del segle XX era habitual que s’hi celebressin balls molts diumenges i altres diades festives. Tot i aplegar una considerable quantitat de gent dels masos propers, de Vallcarca i de Garraf, aquestes trobades s’escolaven generalment en la més absoluta tranqui·litat i en un ambient de franca companyonia.

Però el 7 de novembre de 1909 Campdàsens es convertí en l’escenari insospitat d’una tragèdia. El que prometia ser una jornada pacífica degenerà en una violenta baralla a conseqüència de la qual morí una persona i dues més resultaren ferides.

Tot va començar quan un grup de treballadors de les pedreres de Garraf, entre els quals hi havia Ginés Sarabia, es presentà a Campdàsens amb la intenció de prendre part en la festa que tenia lloc a la plaça de l’església (la mateixa que es veu a la foto, enregistrada uns anys més tard). Sarabia ballà amb una noia de setze anys anomenada Concepció Sardà i, en acabat, li manà que no ballés amb ningú més. Com que ella no li féu cas, l’home va voler agredir-la amb un ganivet, amb el qual causà ferides a un tercer que intentà evitar l’agressió. La noia, mentrestant, va córrer esporuguida a refugiar-se en una de les cases del poblat.

Els ànims s’excitaren progressivament i Sarabia, acompanyat del seu pare i d’Antonio Cánovas, tots tres armats, s’encararen amb una colla de joves de Campdàsens que volien foragitar els intrusos. Però en comprovar que duien les de perdre, els tres homes intentaren entrar per la força a casa de Josep Pañella Fusté, el qual els va sortir al pas per impedir-ho. Aleshores, Cánovas va disparar dos trets de revòlver, un dels quals ferí Pañella en una cama.

Lluny d’espantar-se, aquest agafà un maó i el llençà contra els seus agressors, amb tanta punteria que impactà contra la cara del pare de Sarabia i li provocà una fractura dels ossos nassals amb la consegüent hemorràgia. De resultes del cop de máo, uns dies més tard Sarabia pare va morir a l’Hospital de Sant Joan Baptista, on havia estat ingressat després del succés. Altrament, a Josep Pañella li fou extreta la bala que tenia allotjada el genoll i, posteriorment, va ser operat en una clínica barcelonina. 

Els coneguts com a fets de Campdàsens  commocionaren la població sitgetana. El març de 1911, quan encara n’era viu el record, tingué lloc a la secció segona de l’Audiència de Barcelona el judici de la causa instruïda contra Pañella, Sarabia fill i Cánovas. El fiscal retirà l’acusació contra Josep Pañella per considerar que havia obrat en legítima defensa. Respecte als altres dos, mantingué l’acusació pels delictes de coaccions i lesions greus. Cánovas fou condemnat a tres anys, sis mesos i vint-i-un dies de presó, i Sarabia, a dos mesos i un dia d’arrest major.