dissabte, 17 de març de 2018

100 ANYS DE MARICEL (2) - Cinc Grecos al carrer de Fonollar


A principis del 1918, Miquel Utrillo va rebre una carta de Jaume Brossa des de París on li deia el següent (1):

33, Rue de Petrograd – VIIIe.

París, 27 Janer 1918

Amic Utrillo:
Un amic meu, francès, soldat, posseedor d’una col·lecció intel·ligenta e interessanta, té un quadro del Greco. Us en envio una fotografia. Dimensions: 83 x 69.
No crec necessari ponderarvos la bellesa i autenticitat. Es una maravella.
Vos saveu el boom que hi ha en tot quant fa referencia a les obres d’art. He cregut que vos, pels vostres coneixements i situació, sou el mes indicat per a interessaros en l’adquisicio d’aquet Greco, i evitar que vagi a América.
El seu propietari l’ha de vendre per mor de la guerra; altrament el guardaria per a ell, car es el millor morceau  de la seva col·lecció. En vol 60.000 francs, moneda francesa.
Us estimaré molt que em digueu si us interessa; el negoci es verge, la fotografia adjunta es la primera que surt de casa del col·leccionista. L’amic soldat partira demá per Lyon; no seria dificil posarvos en relacions. Pero estic completament a la vostra disposició, inclus per a el transport del quadro.
Us saluda cordialmente vostre

Jaume Brossa

No sabem què se'n va fer de la foto que acompanyava la carta. També ignorem què li va contestar Utrillo (si és que ho va fer), però el quadre no va venir pas a Sitges, a la col·lecció de Charles Deering, que, malgrat no dir-ho Brossa, està clar que era la destinació final d'aquest Greco.

El 1918, a Sitges, hi havien cinc quadres del Greco, i tots es trobaven en un mateix carrer, el de Fonollar, situat al nucli antic. Dos estaven penjats al Cau Ferrat i eren propietat de Santiago Rusiñol: Magdalena penitent amb la creu i Les llàgrimes de Sant Pere. Com tothom sap els havia adquirit al començament del 1894, i el 4 novembre d'aquell mateix any foren passejats pels carrers de Sitges, coincidint amb la Tercera Festa Modernista.

Les llàgrimes de Sant Pere (Sitges - Museu Cau Ferrat)

Amb l'arribada de Deering a Sitges i l'inici de la construcció de Maricel, tres Grecos més vindrien a parar a Sitges. Segons Sebastià Sánchez Sauleda (2), el primer a arribar fou un Sant Pere i Sant Pau, adquirit a un particular a les acaballes del 1912 per 45.000 pts. Malgrat que Utrillo i Deering tingueren molta estima per aquesta tela (la protegiren fins i tot amb un vidre), avui dia l'obra és considerada una còpia del segle XVII.

El juny del 1915 Utrillo comprà dos quadres més del Greco. El primer, una Anunciació, li va vendre un antiquari de Madrid que prèviament l'havia aconseguit de l'església de Las Ventas de Peña Aguilera (Toledo). Junt amb el quadre, l'antiquari va incloure un lot d'objectes. El valor de tot plegat es fixà en 52.000 pts. L'altre Greco era un Sant Francesc d'Assís que fou adquirit per 10.000 pts i que actualment es considera una obra de taller o bé de Jorge Manuel, fill de l'artista.

Sant Martí i el pobre (Arts Institute of Chicago)

En marxar Deering de Sitges el 1921, els tres Grecos se n'anaren amb ell cap als Estats Units. El Sant Pere i Sant Pau, a la mort de Deering, passà a mans d'una de les seves filles, la qual -segons Sánchez Sauleda- la tingué en el seu poder almenys fins al 1972. L'Anunciació  -l'única tela de les tres pintada pel propi Greco- fou cedida pel seu propietari a l'Arts Institute of Chicago el 1924. Allà romangué fins a la dècada del 1950, quan passà a mans de l'altra filla de Deering. Avui dia, però, aquesta obra es troba en parador desconegut. Finalment, el Sant Francesc d'Assís s'afegí a les col·leccions americanes de Deering, on ja hi havia altres peces del Greco, entre elles un Sant Martí i el pobre (que avui es conserva també a l'Arts Institute of Chicago), una Santa Verònica, adquirida a París el 1910, o l'Apòstol Santiago el Menor (3).

Apòstol Santiago el Menor


NOTES
'
(1) La carta pertany al Fons Utrillo de la Biblioteca Santiago Rusiñol. L'hem reproduïda tal com la va escriure Brossa. 
Sobre Jaume Brossa Roger vegeu https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Brossa_i_Roger 
(2) Vegeu SÁNCHEZ SAULEDA, Sebastià: "Nuevas consideraciones sobre la fortuna crítica de El Greco en Cataluña: la figura de Miguel Utrillo (1862-1934)", dins El Greco en su IV Centenario, Universidad de Castilla-La Mancha, 2016, p. 1341-1354.
(3) Curiosament aquest darrer quadre era conegut per Utrillo, que el va reproduir al seu llibre Domenikos Theotokopulos "El Greco", publicat el 1905 a Barcelona, indicant que pertanyia a Charles Deering.

dissabte, 10 de febrer de 2018

100 ANYS DE MARICEL (1) - De capella fosca a menjador lluminós


(FOTO: Col·leció Hospital Sant Joan Baptista)

El 9 de juny de 1910, la capella de l’antic Hospital de Sant Joan Baptista (foto superior) tancava les seves portes, després d’haver-s’hi celebrat el dia abans l’última missa. Una setmana més tard, l’ajuntament de Sitges lliurava les claus de l’edifici a Miquel Utrillo Morlius, apoderat del súbdit nord-americà Charles Deering, el nou propietari de l’immoble. Com a representant de Deering, Utrillo havia signat davant el notari Felip Font Falp l’escriptura definitiva de compravenda de l’Hospital de Sant Joan.

Encara no havia passat un mes quan el 14 de juliol de 1910 el consistori sitgetà autoritzava Utrillo a modificar la façana de l’antic hospital que donava al baluard de Santa Caterina. Començava així el llarg procés de construcció de Maricel, que es prolongaria fins al 1918. El cos de Maricel de Mar –el que havia estat l’Hospital de Sant Joan i que actualment és el Museu Maricel– fou la part que Utrillo transformà en primer lloc. D’antuvi restaurà només la façana i convertí l’antic casalot en una vivenda senyorial a l’estil de les que ja existien a la vila; seria l’any 1914 quan l’indret adquiriria la seva fesomia actual, amb la construcció d’un segon pis i la col·locació de la figura del sant Miquel arcàngel provinent de Balaguer.

L’edifici de Maricel de Mar fou pensat, des del primer moment, com a residència de la família Deering, mentre que el cos de Maricel de Terra (amb el Saló d’Or i el Saló Blau) estava destinat exclusivament a allotjar les valuoses col·leccions del nord-americà. L’antiga església de Sant Joan, amb els seus arcs gòtics inclosos, fou transformada per Utrillo en un acollidor i lluminós menjador.

Tal i com es pot veure a la fotografia inferior, que podríem datar cap als anys 1911-1912, l’estança era presidida per una senzilla taula i nou cadires a joc. Les estovalles que cobreixen la taula reproduixen el conegut símbol de Maricel: un sol rogent damunt tres onades, que es repeteix també en la decoració que penja de les làmpades de ferro forjat. A mà esquerra, entre els arcs originals i que Utrillo tingué el bon gust de conservar, hi ha dos mobles que contenen diversos objectes de porcellana, ceràmica i cristall. Al fons, l’escala de cargol que encara avui es conserva, i on abans hi havia hagut l’altar de l’església, una llar de foc emmarcada per dues columnes.


(FOTO: Biblioteca Santiago Rusiñol - Fons Utrillo)

A les parets laterals hi havia penjats tres quadres, dos dels quals –almenys– eren de Ramon Casas, gran amic de Deering i gràcies al qual Utrillo esdevingué l’home de confiança del col·leccionista. Tot i que a la imatge costa de distingir, el quadre inferior situat a l’esquerra de la llar de foc és Pati del Vinyet, pintat per Casas el 1892 i que l’artista exposà a la Primera Exposició de Belles Arts de Sitges l’agost d’aquell mateix any.

La tela grossa de la dreta, molt més visible, és el Retrat de l’actriu Maria Tubau, que Casas realitzà la primavera de 1901, quan la coneguda actriu madrilenya vingué al Teatre Principal de Barcelona per posar en escena la comèdia “Pepita Tudó”. Casas retratà la Tubau vestida de maja, tal i com apareixia al tercer acte d’aquella obra costumista que tenia de protagonista l’amant de Manuel Godoy.

dilluns, 29 de gener de 2018

Les tres estades de Chesterton a Sitges


Al passeig de la Ribera, quasi davant de l’Hotel Subur, s’aixeca un monòlit amb un medalló de bronze i una inscripció que resa el següent:

“A G.K. Chesterton,
enamorado de Sitges,
cuyas primaveras honró
con su noble presencia”.

Els turistes, i especialment els anglesos, que tot passejant s’aturen encuriosits davant els jardinets que acull el monòlit i llegeixen el nom de l’escriptor i periodista, no poden reprimir un gest d’estranyesa. Chesterton aquí? Quan? Com? Per què? A molts se’ls fa difícil imaginar per les nostres contrades aquell gegant de quasi dos metres d’alçada i més de 130 kg. de pes. I, tanmateix, és cert que G.K. –com l’anomenaven els seus íntims– visità Sitges en tres ocasions entre els anys vint i trenta.



El creador del Pare Brown

Gilbert Keith Chesterton nasqué a Londres el 1874, en el si d’una família de classe mitjana que professava l’anglicanisme més per tradició familiar que per convicció religiosa. A més de G.K., el matrimoni Chesterton tingué dos fills més: Beatrice i Cecil. Beatrice va morir molt jove i des d’aleshores el pare, no tan sols va prohibir que es parlés d’ella, sinó que féu despenjar totes les fotos de la noia o bé que fossin tombades de cara a la paret. Cecil va néixer poc després que Gilbert i sempre estigué molt unit al seu germà, fins a la seva mort, el 1918, en el front francès, a causa de la “febre de les trinxeres” (nom que es dóna a la malaltia provocada pel fang i els paràsits i molt corrent entre els soldats).

Després del seu pas per una escola preparatòria i per un col·legi privat, de 1893 a 1896 Chesterton estudià dibuix i pintura a la Slade Shool of Art, on esdevingué un hàbil dibuixant, fins al punt que més endavant arribaria a il·lustrar alguns dels seus llibres. El 1901 es va casar amb Frances Blogg i tres anys més tard publicà la seva primera novel·la, El napoleó de Notting Hill, la qual inspirà a l’independentista irlandès Michael Collins la seva defensa contra els anglesos. En els anys següents escriuria, entre d’altres obres, els llibres de crítica Dickens (1906) i G.B. Shaw (1908) i els assaigs Heretges (1905), Ortodòxia (1908)  i Allò que està malament en el món (1910).

Gilbert K. Chesterton el 1909 (font. wikipedia)

Així mateix publicà diverses novel·les, entre elles L’home que fou dijous (1908), sens dubte la més coneguda de totes, i La candidesa del pare Brown (1911), on apareix per primera vegada el sacerdot-detectiu que tanta fama li reportaria i que està inspirada en la figura real del sacerdot John O’Connor (1870-1952), rector de la parròquia de Bradford (Yorkshire) (a aquesta primera entrega en seguirien quatre més, apareguts els anys 1914, 1926, 1927 i 1935).

Conversió i distributisme

Fou precisament el pare O’Connor qui, junt amb el seu amic i col·laborador Hilaire Belloc, influí més en la conversió de Chesterton al catolicisme, que s’oficialitzà l’any 1922. La conversió de G.K. sacsejà el món intel·lectual i literari anglès i també l’opinió pública del seu país, que veié en l’escriptor una repetició del cas del cardenal John Henry Newman, el qual a mitjan segle XIX abjurà de l’anglicanisme i abraçà l’església catòlica romana.

El 1923 publicà l’assaig Sant Francesc d’Assís i dos anys després, L’home perdurable, que tracta sobre la història del món i que alguns autors han considerat la seva obra més important per la influència que exercí en escriptors com Evelyn Waugh o C.S. Lewis. Més endavant escriuria L’Església Catòlica i la Conversió (1927) Per què sóc catòlic? (1929) i El Camí de la Creu (1935). Tots aquests llibres convertiren Chesterton en un dels paladins del catolicisme europeu i la seva influència es deixà sentir en diversos països, entre ells Espanya i també Catalunya, on diverses de les seves obres foren traduïdes i comentades.

D'esquerra a dreta: George Bernard Shaw, Hilaire Belloc i Chsterton

Altrament, Chesterton, el seu germà Cecil i Belloc foren els pioners en el desenvolupament del distributisme, una doctrina d’origen religiós la base de la qual es troba en l’encíclica de Lleó XIII Rerum Novarum i que planteja una tercera via econòmica, diferent al socialisme i al capitalisme, que propugna bàsicament una distribució més justa de la propietat privada. Chesterton i el seu amic feren proselitisme a través del diari del primer, el “G.K. Weekly” i el 1926 es creà la Lliga Distribucionista, de la qual Chesterton fou nomenat president.

Al marge de tot això, G.K. destacà com a periodista i polemista. De fet, ell es considerava, primer de tot, “a jolly journalist” (un periodista jovial). La seva carrera s’inicia al diari liberal Daily News, on col·laborà de 1901 a 1912. Amb tot, fou la seva columna periòdica a l’Illustrated London News la que el va donar a conèixer, a partir de 1905, arreu d’Inglaterra i també al continent. Les seves opinions, expressades a través de les paradoxes i la ironia, no deixaven indiferent ningú.

Durant la Primera Guerra Mundial, les tesis aliadòfiles de Chesterton tingueren força ressò a Catalunya i foren reproduïdes al setmanari Iberia que dirigia Antoni Rovira i Virgili. Posteriorment a la seva conversió al catolicisme, La Revista, La Publicitat, El Matí i La Nova Revista parlaren sovint de G.K. i les seves obres foren traduïdes al català per Pau Romeva i Marià Manent.

La primera visita a Sitges

A començaments de maig del 1926, G.K. arribà a Catalunya procedent de Madrid, on la premsa s’havia fet un ampli ressò de la seva conferència a la Residencia de Estudiantes. Convidat pel PEN Club, Chesterton va repartir el seu temps entre Barcelona, Tarragona i Sitges. A Catalunya, l’escriptor entrà en contacte amb un seguit d’intel·lectuals molt propers a la seva manera de pensar, com ara el pare Miquel d’Esplugues, Josep M. Capdevila, Joan Estelrich, Pau Romeva i Josep M. Junoy, entre d’altres. A Barcelona s'hostatjà a l'Hotel Majestic.

Carta de G.K. a l'Ateneu Barcelonès
(http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/manuscritAB/id/43763)
Més de vint anys després, aquest últim, en un article publicat a la revista Destino, recordava la primera impressió que li causà G.K.:

“Físicamente me encontré con una mole humana osaría decir paquidérmica. Vestía Chesterton un traje gris, amplísimo, con los bolsillos de la americana que le colgaban a ambos lados, como unas alforjas, llenos a reventar de libros y periódicos. Llevaba encasquetado, a lo mosquetero o a lo bohemio, un chambergo de grandesa alas. La faz rubicunda, el bigote emblanquecido, desmantelado como el sombrero y el vestido, los labios sonrientes, embelfados, y unos lentes torcidos, cabalgando a duras penas sobre la nariz, completaban, por así decirlo, el cuadro.”

Per la seva banda, Pau Romeva –un dels seus primers traductors arreu de l’Estat– va deixar escrit el següent: “El record que en tenim és el d’un senyor alt, gros i gras, de parlar reposat i trencat, que creuava damunt la panxa unes mans rodanxones, i ens mirava des de darrera els vidres de les seves lents amb uns ulls humits i bondadosos, en els quals s’encenia, de vegades, un llumet irònic”.

El dia 9 de maig, el setmanari La Punta notificava als seus lectors que G.K. s’hostatjava a l’Hotel Subur. Sembla ser que fou Miquel Utrillo, sempre atent a tot el que s’esdevenia a Sitges, el que va donar la notícia a Josep Carbonell i Gener i el grup de L’Amic de les Arts. Carbonell no s’ho va fer dir dues vegades i li adreçà uns mots de benvinguda, junt amb un ram de clavells, en nom de la revista que dirigia. 

Chesterton agraí el detall tot convidant a dinar mitjançant una nota en què deia, entre d’altres coses, el que segueix: “Sou massa amable en referir-vos al meu deplorable costum d’escriure. No he escrit mai res que sigui la meitat tan bell com aquest ram de flors, ni he donat mai a ningú la meitat de la joia i de l’estímul que m’han proporcionat els vostre clavells”.

Dibuix publicat a L'Amic de les Arts
Al dinar, a més de Carbonell i Chesterton, assistiren Mrs. Chesterton, Miss Rodha Bastable –la seva neboda–, Josep M. Junoy –que vingué expressament des de Barcelona”, Miquel Utrillo i un parell o tres més de sitgetans dels quals m’ha estat impossible esbrinar-ne el nom. L’àpat va transcórrer plàcidament, parlant d’això i d’allò altres. A l’hora dels postres, en oferir-li una cistella de fruites, G.K. va dir: “Jo estimo les coses petites; com aquestes cireres roges, els infants, les petites nacionalitats...” Uns dies més tard, Carbonell definia d’aquesta manera Chesterton des de les pàgines de La Publicitat: “Quan parla, quan pensa, quan mira, quan riu, Chesterton dóna la sensació d’acaronar totes les coses inefablement”.

Durant la seva estada a Sitges, G.K. s’asseia gairebé diàriament en un banc de la Ribera, on passava hores llegint i escrivint. “Semblava un anglès més, ensopit –va escriure Ramon Planes–. Però d’aquelles meditacions sortien els seus articles, agilíssims”. I Salvador Marsal explica que, en visitar un dia el Cau Ferrat, va quedar força estona parat, “en una actitud de místico arrobamiento”,  davant d’una imatge de sant Francesc, sobre el qual –com ja s’ha dit– havia escrit un assaig pocs anys abans, tot just convertit al Catolicisme.

En una altra ocasió, Junoy portà Chesterton a Vilanova i la Geltrú, on li va presentar Josep F. Ràfols i Enric C. Ricart, amb els quals estigué xerrant mentre prenien un cafè. Ricart aprofità per dibuixar G.K. i Junoy. D’aquella trobada, en parlaria Josep Pla la dècada següent, però d’oïdes, i donant una visió una mica estrafolària del personatge:

“L’important per a un observador és que aquell personatge que semblava una força de la naturalesa es mantenia, gairebé sempre, en un estat d’immobilitat molt accentuada. El teníeu davant i no sabíeu mai, amb precisió on es trobava. Semblava absolutament lliurat a les delícies del repòs més total i segurament rumiava alguna qüestió important en estat de dilucidació per un paper que tenia entre mans. Era present, d’una presència de desplaçament formidable, i s’havia absentat.”

Junoy i Chesterton vistos per E. C. Ricart (revista "Destino", 19 desembre 1953)

El juny de 1926, en tornar a Anglaterra, Chesterton va escriure un seguit d’articles sobre la visita a Espanya a l’Illustrated London News. Alguns autors asseguren que, entre d’altres coses, va afirmar el següent: “Barcelona és el poble més brut d’Europa, i Sitges la ciutat més neta del món”.

La segona visita: el misteri d’una data

No he trobat cap referència explícita a la premsa local que Chesterton tornés a Sitges el 1928 (Marsal ho esmenta de passada en el seu article d’Antología de Sitges, mentre que El Eco de Sitges en parla en el seu número del 30 de setembre sense concretar res). I, tanmateix, va venir. Pel mes de maig, novament. El magazine D’ací i d’allà en parlava en el seu número del mes de juliol sota el títol “Un home i una obra. Chesterton a Sitges”. I reproduïa tres magnífiques fotografies de la Ribera, en una de les quals sortia el matrimoni Chesterton acompanyat d’una nena a punt de complir el sis anys.

Aquesta nena no era cap altra que Rosa Muntané de Carbonell. Molts anys després, a L’Eco de l’11 de juliol del 1998, la Sita reproduïa la foto i afirmava que l’any que consta al peu havia de ser el 1935, ja que “si hagués estat el 1928, jo aleshores tenia cinc anys, cosa que, com podeu veure, no correspon en absolut a l’aspecte de la nena”. Però està clar que si fos com ella diu..., la imatge no hauria pogut ser reproduïda set anys abans al D’ací i d’allà !!

Més enllà de l’anècdota de la data, la Sita explicava l’origen de la fotografia:

“Érem cinc persones que veníem de visitar el Cau Ferrat, on el meu pare havia fet de cicerone de Chesterton i les dues senyores que l’acompanyaven. Quan arribàrem a la Ribera davant del carrer Sant Pau, vàrem trobar el fotògraf Rafael Guinart qui, reconeixent el personatge li va demanar que es deixés retratar. Chesterton hi accedí però amb la condició que la nena que portava des de que sortírem del Cau Ferrat es retratés amb ell”.

Sita Carbonell amb el matrimoni Chesterton
(D'ací i d'allà, juliol 1928)
I més endavant, es pregunta: “Què recordo de Chesterton? Molt poca cosa. Físicament era un home molt alt d’ulls molt blaus, d’un blau quasi diluït, d’enormes mostatxos i una certa despreocupació en el vestir”.

La tercera visita i la mort de G.K.

L’abril de 1935 Chesterton tornà a Sitges, acompanyat de la seva muller i de la seva secretària Dorothy Collins, i s’instal·là novament a l’Hotel Subur. El setmanari Baluard de Sitges en parlà quan G.K. ja havia marxat de la vila. “L’il·lustre propagador del catolicisme vingué a reposar després d’haver visitat Girona i Tarragona, recordant-se, segons manifestà a uns periodistes que l’interviuaren, del bon clima i de la bellesa de la nostra vila. Sols –digué– en la quietud i el silenci d’aquesta població costera podia trobar el repòs per al meu esperit i per als meus nervis.”  El rotatiu continuava dient que “Chesterton té fe en el pervindre del nostre país i l’han emocionat molt les processons de Setmana Santa, on ha pogut contemplar les esglésies plenes de fidels.”

Chesterton va morir a Londres, víctima d’una embòlia l’any següent d’haver estat a la nostra vila. Concretament el 14 de juny de 1936, pocs dies després d’un viatge a França. L’endemà, des dels micròfons de Ràdio Barcelona, Joan Alavedra dedicava el seu “Fet del dia” a la inauguració de la Biblioteca Santiago Rusiñol i de Maricel; el periodista aprofità la recent mort de G.K. per recordar el seu pas per la població: “Sitges, tan amatent, tan culta, ha de recollir el nom de Chesterton i en els llocs on solia anar –en el més escaient– caldria que el recordés –perquè aquest no és un escriptor d’un dia, sinó de tots els temps...”

Dues setmanes després, el 28 de juny, a les pàgines de Baluard de Sitges, Carles Gómez i Soler parlava també de Chesterton i recollia la idea d’Alavedra tot dient: “Quan tenim en la nostra història el fet magnífic d’un gran monument a el Greco, no ens vindrà pas gaire de nou de clavar una placa senzilla, humil com el mateix filòsof, en qualsevol racó graciós, evocador, dient-hi: ‘Ací escrivia Chesterton, en les seves estades a Sitges’”.

G.K. Chesterton passejant per Brighton el 1935 (http://thechristians.com/content/did-chesterton-predict-brexit-over-a-century-ago/)

En les setmanes següents, la memòria de Chesterton continuà present a les pàgines del setmanari, que reproduí un article de Maurici Serrahima donant suport a la idea de Carles Gómez (també des de La Vanguardia –a Barcelona– i ABC –a Madrid– es recordà sovint la figura de G.K. i el seu pas per Espanya, on sempre va tenir un nucli d’entusiastes fidels).

Tanmateix, l’esclat del 18 de juliol tornà aiguapoll qualsevol homenatge a G.K. per part dels sitgetans. En els anys quaranta, cinquanta i seixanta, alguns col·laboradors de L’Eco de Sitges –principalment Miquel Utrillo fill, Salvador Marsal, Ramon Planes i Salvador Soler i Forment– recordaren Chesterton en diversos articles.

Però no fou fins el 1976 que es decidí aixecar-li el monòlit que avui hi ha a la Ribera.


Bibliografia i documents en línia

Mrs. Cecil CHESTERTON [Ada Jones]. Los Chesterton, Sevilla: Renacimiento, 2006 (Biblioteca de la memòria; 1)

Sílvia COLL-SIRVENT. Articles sobre Chesterton publicats durant el 2005 al “Full Dominical” del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

"G. K. Chesterton a Sitges", L'Amic de les arts, núm. 2 (31 maig 1926), p. 2.

J.M. JUNOY. “Entre la vida y el recuerdo. Chesterton entre nosotros”, Destino (19 desembre 1953), p. 3-6.

“LIGHT”. “Destellos”, El Eco de Sitges (23 juliol 1961), p. 1.

Salvador MARSAL. “Chesterton en Sitges”, Antología de Sitges, núm. 3 (setembre 1953), p. 32-34.

Rosa MUNTANÉ DE CARBONELL. “Chesterton a Sitges”, L’Eco de Sitges (11 juliol 1998), p. 17.

Dídac PARELLADA. Recordatori a Chesterton, Barcelona: Pòrtic, 1964 (Llibre de butxaca 96).
“Un home i una obra”, D’ací i d’allà, núm. 127 (juliol 1928), p. 260.






divendres, 12 de gener de 2018

Aquell llunyà 1918... Sitges ara fa un segle



I

A l'igual de la resta del planeta, aquell llunyà 1918 fou, per al nostre poble, un any ple d'esdeveniments de tot tipus, alguns dels quals tingueren una importància cabdal de cara al futur immediat. Tanmateix, abans d'entrar a veure aquests successos potser cal recordar breument quina era la fesomia de Sitges en començar l'any 1918.

Si hagués de resumir-ho en poques paraules, diria que la vila estava en ple procés de transformació. Una transformació que havia començat el 1910, quan s'havien iniciat les obres del nou Hospital de Sant Joan i del Palau Maricel. La construcció del primer havia durat dos anys i la del segon es prolongaria fins al mateix 1918. Una altra novetat destacable era la reforma del Cap de la Vila, on del 1913 al 1915 s'havia bastit la peculiar Casa del Rellotge. També eren nous de trinca l'Hotel Subur, la seu de la Societat Recreativa El Retiro i l'estació de tren, tres construccions aixecades en el decurs del 1916, any en què s'erigí així mateix el monument al doctor Gaietà Benaprès. Altrament, el 1917 s'havia obert el carrer d'Espalter, s'havia inaugurat l'Hotel Sitges i havien començat les obres del quarter de carrabiners, que seria inaugurat el primer de juny del 1918.

Vestíbul de l'Hospital de Sant Joan Baptista cap al 1915 (Biblioteca Santiago Rusiñol)

Pel que respecta a infraestructures i avenços tecnològics, cal ressenyar que, entre els anys 1913 i 1917, havien arribat l'electricitat i el telèfon, s'havia construït la doble via fèrria, s'havia canalitzat la portada d'aigües de l'Acueducto Príncipe Alfonso, i s'havia construït el clavegueram del sector oriental de la vila.

Treballs de construcció de la doble vià fèrria

L'economia sitgetana gaudia de molt bona salut. La Primera Guerra Mundial havia donat un evident impuls a la indústria del calçat, que cada vegada més s'estava perfilant com el motor del creixement de la vila. La fàbrica Tarrida, la pionera en el sector, havia tancat portes deu anys abans, el 1908, però el seu lloc l'havien ocupat ràpidament les indústries de Pau Benazet, Bartés Germans i Rafael Termes.

Paral·lelament a aquest desenvolupament industrial, començava a estendre's la fama de Sitges com a lloc d'estiueig.  Als barcelonins cada cop els agradava més la nostra platja i la recomanaven a amics i a coneguts. Una prova clara d'això la trobem a l'Eco del 18 d'agost del 1918, on un tal A. Rodó publicà una carta en forma de poema festiu sota el títol d'"El verano en las playas". La composició no tenia cap valor literari, però era un bon exemple del canvi de costums que s'estava produint.


           

II

Ja de bon començament, 1918 fou, políticament parlant, un any complicat, ple de picabaralles entre la majoria governant i la minoria opositora. De fet, el panorama no era nou. Des de l'any 1904, Sitges vivia en un estat quasi permanent de convulsió política, a causa de l'acarnissada lluita que existia entre el Casino Prado Suburense i la Societat Recreativa El Retiro.

En el bienni 1916-17, l'ajuntament havia estat en mans dels retiristes, que d'aquesta manera havien posat fi a dotze anys d'absoluta hegemonia pradista. Així les coses, el lector no s’estranyarà si dic que les eleccions de 1917 havien tingut una especial transcendència per als dos casinets: el de Baix pretenia continuar tallant el bacallà, i el de Dalt volia tornar a remenar les cireres. Per aconseguir els seus propòsits, tant els uns els altres posaren dos pesos pesants al capdavant de les seves respectives candidatures. El pradista Josep Planes i Robert, amo de la fàbrica del Gas, era el cap de llista de Defensa Sitgetana. I el retirista Bonaventura Julià i Masó, antic secretari de la corporació municipal durant dues dècades, encapçalava la candidatura de Coligación Sitgetana.

Els comicis es van celebrar l'11 de novembre de 1917 i anà a votar gairebé el 86 per 100 del cens electoral. El triomf final fou per al candidat del Retiro, que va obtenir quatre dels sis regidors que estaven en joc. Tot donava a entendre, doncs, que el proper alcalde de Sitges seria Bonaventura Julià. Tanmateix, els seus enemics pradistes impugnaren l'elecció afirmant que devia diners al municipi, amb l'objectiu d'impedir que pogués possessionar-se del seu càrrec de regidor i esdevingués la primera autoritat de la vila. Un mes després la comissió provincial ratificà la incapacitat de Julià per a ostentar cap mena de representació ciutadana.

Retrat de Bonaventur Julià
Tot plegat va fer que el primer de gener de 1918, la constitució de l'ajuntament tingués lloc enmig d'un ambient força enrarit damunt el qual planava l'allargada ombra d'en Julià. La sessió fou presidida per l’antic mestre –ja jubilat– Esteve Barrachina com a regidor amb més vots, i tot seguit es procedí a la designació d'alcalde, càrrec per al qual fou escollit Lluís Font Torralbas, que obtingué sis vots contra tres paperetes en blanc. Malgrat ser fill del primer president del Prado i d'haver ocupat la vicepresidència del Centre Nacionalista Català, el farmacèutic Lluís Font era un retirista de pro i no queia gaire bé als catalanistes del casinet de Dalt, que en alguna ocasió l'havien atacat durament des de les pàgines del Baluard de Sitges.

En aquella mateixa sessió, i com a desgreuge per la maniobra dels pradistes, Julià fou nomenat Alcalde Honorari de Sitges. A l'interessat, però, allò no el va consolar, i com a bon advocat que era, acudí a les més altes instàncies per aconseguir que es revoqués la seva inhabilitació. Al final, després de tres mesos de remoure cel i terra, el ministre de Governació li va donar la raó, i el 8 d'abril següent, tot en el mateix dia, Julià es possessionava del càrrec de regidor i era elegit nou alcalde de Sitges.

Quan els del Prado van veure que la seva bèstia negra aconseguia la vara consistorial, s'enfilaren per les parets i decidiren fer-li la guitza un dia sí i l'altre també, convertint la legislatura en un permanent estira-i-arronsa d'acusacions, insults i travetes.

Tot i això, més enllà de les trifulgues, que ara se'ns apareixen com a simples anècdotes, cal reconèixer que aquell període tingué també els seus aspectes positius.


III

Des del punt de vista urbanístic, 1918 fou un any importantíssim, atès que s'endegà un dels projectes més ambiciosos d'aquest segle i que encara avui és un dels valors més sòlids del nostre paisatge urbà. M'estic referint a la creació de Terramar i a la construcció del passeig Marítim.

La primera notícia sobre aquest assumpte aparegué a El Eco de Sitges del 29 de setembre del 1918, on es deia el següent: "la opinión pública anda muy intrigada ante la numerosa contratación que, de algún tiempo a esta parte, viene realizándose en esta villa; todo el llano del Vinyet, con los viñedos del Sellarot y de Santa Margarita, es solicitado en compraventa; varios señores se dedican a adquirir terrenos enclavados en dichos sectores, desde la línea férrea al mar, sin que se sepa el plan que se proponen realizar" (entre aquests “señores” hi havia el sabadellenc Francesc Armengol, veritable factòtum del projecte de Terramar).

La incògnita no trigà gaire a desvetllar-se. En el ple de l'ajuntament del dia 7 d'octubre, l'alcalde Bonaventura Julià presentà una "proposición trascendental"  encaminada a que el consistori prengués la iniciativa d'acollir-se a una llei del 24 de juliol anterior, la qual facilitava la sol·licitud de concessió d'un passeig marítim en tota l'extensió de la platja, sense les traves de la zona marítima. D'acord amb això, el ple aprovà per unanimitat els següents acords:

1er) tramitar l'expedient per a dotar a Sitges d'un eixample que comprengués els sectors del Vinyet, del Cellerot i de Santa Margarida, amb inclusió del corresponent passeig marítim;
2on) consignar en el pressupost de 1919 la "cantidad aplicable a los gastos de estudio y confección de los proyectos";
i 3er) encarregar a l'arquitecte Josep Maria Martino el projecte de passeig marítim.

Per bé que el procés es perllongà més enllà del 1918, val la pena explicar, ni que sigui breument, com va acabar tot allò.

L'antiga masia del Cellerot es convertí, el 1919, en el Terramar Park-Hotel

Martino enllestí el seu projecte a principis del 1919, i el 24 de gener d'aquell any Julià marxava a Madrid per entregar personalment l'expedient en el ministeri de Foment. Abans d'abandonar la capital de l'Estat, l'alcalde de Sitges logrà que l'expedient fos enviat a la Direcció d'Obres Públiques de Barcelona, on havia de ser tramitat i retornat al Consell de Ministres per a la seva definitiva aprovació. Entre una cosa i una altra, van passar quasi dos anys, i no fou fins al 27 de novembre de 1920 que el govern de Madrid aprovà la concessió del passeig marítim de Sitges, declarant el projecte d'utilitat pública i traspassant a l'ajuntament la propietat de tots els terrenys de la zona marítima compresos entre la Punta i les Coves. Acabava, així, la primera fase del procés. La segona, com és sabut, s'esdevingué sota l'alcaldia de Pau Barrabeitg, que del 1925 al 1927 concretà el projecte que una dècada abans havia impulsat en Ventureta Julià.

Altrament, i sense abandonar el terreny de l'urbanisme, cal ressenyar dos temes més que també tingueren la seva importància.

El primer fou el permís que en sessió municipal del 20 de novembre es donà a Bernardo Fernández per obrir una via urbana de vint metres d'amplada que hauria d'enllaçar la façana marítima amb la carretera de Vilanova i la Geltrú. Aquesta via urbana era la futura avinguda Sofia, dita així en honor de l'esposa de Fernández i que seria inaugurada per la Festa Major de 1920. Curiosament, en aquella mateixa sessió, el consistori atorgà a Rafael Termes la llicència d'obres per a construir la seva nova fàbrica de calçat al capdavall del carrer d'Espalter cantonada amb el de Santa Bàrbara.

L'Avinguda Sofia pels volts de finals dels anys vint

L'altre tema fou l'entrega solemne de les claus de les cases barates del carrer d'Espalter, començades a construir dos anys abans, essent alcalde Simó Llauradó. A l'acte, que es celebrà el 14 d'abril, hi assistí el governador civil de Barcelona, Carlos González Rothwos, que ostentà la representació del rei Alfons XIII i que fou l'encarregat de lliurar les claus -tretze en total- a cadascun dels nous propietaris. 


Parlaments duirant l'acte de lliurament de les claus de les Cases Barates del carrer d'Esplter (https://lovesitges.blogspot.com.es/2013/06/les-cases-barates-del-carrer-espalter.html)






En acabat, les autoritats es dirigiren al Pavelló de Mar, on tingué lloc el dinar de consuetud. La carta duia el següent encapçalament: "Banquete en honor del Excmo Sr. Delegado de S.M. el Rey y de las Superiores Autoridades de Cataluña y Barcelona para festejar la entrega de casas baratas a familias obreras".  Quedava clar, amb aquest enunciat, que els nous propietaris de les cases barates no estaven convidats a l’àpat. El menú que es va servir tampoc no tenia cap connotació obrera: "Encurtidos varios, Macarrones Gratin, Langosta Ravigotte, Filete Moderna, Panaché de Fiambres, Pollos del Prat, Biscuit Glacé Praliné, Postres variados, Café, Licores, Tabaco habano, Vinos rosado y negro de Manuel Robert, Malvasía de Salvador Robert Raventós, y Frapé Codorniu Extra".


IV 

A banda de la primera Exposició de Clavells, de la qual no parlaré (*), en l'àmbit cultural els dos fets més destacables del 1918 foren la Festa de la Poesia i la commemoració de les noces de plata del Cau Ferrat.

La convocatòria de la Festa de la Poesia s'anuncià el 25 de juliol. La comissió organitzadora la integraven Miquel Utrillo, el doctor Joan Ramon Benaprès, Lluís de Dalmau, Antoni Benazet, Gaietà Bori, Josep M. Catasús i Albert Fochs. Quant al jurat qualificador, estava format per Josep Mª López-Picó -que el presidia-, Trinitat Catasús –que aquell mateix any havia publicat el seu segon poemari, Poemes del temps–, Alexandre Plana, Josep A. Font, Antoni Torrents i Rosell, Marià Manent i Josep Carbonell i Gener, que en fou el secretari. 

S'establiren cinc categories de premis, el més important del quals era la Flor Natural i 250 pessetes al millor recull de poesies inèdites. A les bases es deia que els treballs havien d'anar firmats amb nom i cognoms i que no es concedirien accèssits. Així mateix, s'advertia que els poetes que no assistissin a la Festa es consideraria que renunciaven als premis.
López-Picó, amb l'esposa i un dels fills l'any 1934
(http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=GLL#PrettyPhoto[gallery]/3/)
En només vint dies, el jurat va rebre 184 composicions, una quantitat excepcional si tenim en compte que el certamen no se celebrava a Barcelona ni a cap de les grans ciutats catalanes. El veritablement important, però, no fou la quantitat, sinó la qualitat. Observant la llista de premiats, queda palès que al certamen hi van concórrer les primeres plomes del país.

La Festa de la Poesia se celebrà l’1 de setembre al teatre del Retiro, que per unes hores es convertí en el Parnàs de Catalunya. La Flor Natural i els cinquanta durets van anar a parar a la butxaca de Josep Carner pel seu recull poètic "Esparses". Carner designà Reina de la Festa Maria Teresa Benaprès, que aleshores ja estava estudiant la carrera de Farmàcia. A més de Carner, també foren guardonats Carles Soldevila, Prudenci Bertrana, Carles Riba, Josep Mª Millàs-Raurell, Joan Capdevila, Ventura Gassol, Josep Maria de Sagarra i Clementina Arderiu.

En el seu discurs, Josep Maria López-Picó assenyalà que el jurat havia "acollit totes les significacions, totes les tendències i tots els esforços de les lletres catalanes". Acabada la festa, autoritats, poetes, jurat, Reina de la Festa i dames d'honor es traslladaren a una de les terrasses del Retiro, on es serví "un champagne con pastas de té y habanos en honor de los poetas galardonados, transcurriendo veloces en amena conversación los momentos entre galanterías y satisfacciones".

Josep Carner, guanyador de la Festa de la Poesia sitgetana (https://www.ara.cat/cultura/poesia-Josep-Carner-recupera-lexuberancia_0_1697830275.html

Només dues setmanes després de la Festa de la Poesia, tingué lloc la celebració de les noces de plata del Cau Ferrat. Més enllà de la seva transcendència cultural, l'esdeveniment fou important per dues raons. Primera, perquè els sitgetans renovaren els seus llaços d'admiració i amistat amb Santiago Rusiñol. Segona, perquè els dos bàndols polítics locals aparcaren momentàniament les seves diferències. 

Aquesta treva tenia, segons El Eco de Sitges, una explicació molt racional: "el alma de nuestro pueblo lleva la característica del agradecimiento y posee la virtud de deponer rencores cuando se trata de la salud de la Patria. Entonces, las espadas en alto se transforman en arcos de triunfo para dar paso al vencedor que, muy ufano, se convierte en lazo de unión en toda clase de discrepancias, quedando de este modo garantizados los altos intereses permanentes que estamos todos obligados a defender".

Les festes en honor de Rusiñol duraren tot un cap de setmana. El programa d'actes s'encetà el dissabte, 14 de setembre, a les cinc de la tarda, amb una gran manifestació popular en la qual prengueren part tots els sectors socials de la vila. La comitiva sortí de la plaça de l'Ajuntament i va recórrer els carrers Major, Cap de la Vila, Jesús, Santiago Rusiñol, Barcelona, Baluard Vidal Quadres i Fonollar, fins arribar al Cau Ferrat, a la porta del qual ja esperava en Rusiñol en companyia del seu germà Albert. Un cop dins, i enmig de la multitud que emplenava les diferents estances del Cau, l'alcalde Julià pronuncià un breu parlament i entregà a l'artista una branca de llorer de ferro forjat que avui dia és col·locada damunt el piano Bernareggi, a la sala coneguda com a despatx. El programa del primer dia es completà amb la representació, al Retiro, de l’obra La bona gent, estrenat per primer cop al Teatre Romea l'any 1906.

Vestíbul del Cau Ferrat

L'endemà, diumenge, s'afegí a la festa una delegació de l'ajuntament de Barcelona, encapçalada pel seu alcalde, Manuel Morales, i on també hi havia el sitgetà Manuel Sabater, llavors regidor del consistori barceloní. Bonaventura Julià donà la benvinguda als hostes i agraí a l'ajuntament de la ciutat comtal la seva cooperació en la iniciativa de crear una Escola de Forja a Sitges que portaria el nom de Santiago Rusiñol. L'alcalde Morales contestà dient que sempre havia sentit una especial predilecció per la nostra vila, sobretot des que el 1897 havia vingut a interpretar un dels papers principals de l'òpera La Fada. I és que Morales havia fet de tenor abans d'esdevenir polític.

De l’ajuntament, les autoritats es dirigiren al Cau Ferrat, on recolliren a Rusiñol, i posteriorment marxaren tots cap al Pavelló de Mar per celebrar-hi un multitudinari banquet. A l'hora del xampany hi hagué parlaments a dojo, tots plens d'elogis i de bones intencions.

Acabat el xeflis, tothom es dirigí cap al Casino Prado, on fou servit un xampany d'honor, i posteriorment a casa del senyor Sabater, que obsequià els seus convidats amb una nova ronda de vi escumós. Cap a dos quarts de sis, immediatament després d'haver marxat la delegació barcelonina, es va saber que Santiago Rusiñol patia un fort atac d'urèmia, cosa gens estranya després d'aquell tràfec de copes amunt i avall. Tot i que fou ràpidament atès pels doctors Benaprès, Pagador i Sacanella, l'artista no pogué assistir a l'últim acte de les festes, la representació d'El Místic, que es posà en escena al teatre Prado aquella mateixa nit.

I fins aquí la commemoració de les noces de plata del Cau Ferrat. La festa, com hem vist, va transcórrer en pau i bona harmonia. La llàstima fou que l'Escola de l'Art de la Forja no s'arribà a materialitzar mai, tot i que a principis de 1921 se'n constituí el patronat sota els auspicis de la Mancomunitat de Catalunya. El projecte quedà en això, en projecte, i quan el 1923 Primo de Rivera suprimí la Mancomunitat, fou oblidat definitivament i no se'n tornà a parlar mai més.


V

La taca negra de l'any fou, sens dubte, l'epidèmia de grip, que assotà bona part del món occidental i que només a Catalunya afectà 150.000 persones.

Sitges no fou immune al estralls de l'epidèmia. En només dos mesos, octubre i novembre, la grip provocà la mort de 54 veïns i obligà a guardar llit a molts més. Curiosament, els primers a caure malalts foren els doctors Benaprès i Padrol, i el farmacèutics Josep Ferret i Lluís Font, l'últim dels quals moriria el 13 d'octubre. Aquesta mancança de personal especialitzat, obligà les autoritats a demanar ajut a diversos facultatius de Ribes i Barcelona, que supliren els seus col·legues fins que aquests es van recuperar.

El Eco de Sitges, 13 d'octubre del 1918
Paral·lelament, el 8 d'octubre, a través d'un ban, l'alcalde Bonaventura Julià requeria a la ciutadania que col×laborés a pal·liar els efectes de la grip. Entre altres coses, el ban ordenava que no es criessin dins la població porcs, conills, gallines ni altres animals que poguessin ser motiu de brutícia; que tothom s'abstingués de beure aigua de pous i de cisternes; i que es desinfectessin les habitacions dels malalts i es ventilessin amb freqüència els establiments públics. També es decretà la suspensió dels espectacles públics i el tancaments dels col·legis.

Tot i l'aplicació d'aquestes mesures, l'epidèmia no va remetre. En vista d'això, el rector Josep Xercavins autoritzà el trasllat a la parròquia de la imatge de la Verge del Vinyet. Es reprenia, així, un costum que ja s'havia practicat en segles precedents, sempre que la vila s'havia vist afectada per guerres, pestes i altres calamitats públiques.

El trasllat es fixà per al 21 d'octubre. Com aquell dia plovia a bots i barrals, l'ofici no se celebrà al Vinyet, sinó a l'església parroquial, i en acabat, tingué lloc la processó. Mossèn Xercavins aconsellà els fidels que no anessin al santuari i que esperessin l'arribada de la sagrada imatge pels volts del carrer Major, però com deia l'Eco la setmana següent, "tales consejos fueron desoídos, desafiando caballeros y damas el tiempo tempestuoso"

En arribar a la parròquia, els assistents es postraren davant la Verge "para rogarle extinga en Sitges el germen funesto de la gran calamidad que aflige a muchos de sus habitantes, comenzando acto seguido diferentes novenas en súplica de salud". Les rogatives continuaren diàriament durant dues setmanes, i foren tan concorregudes que s'establiren torns de vetlla perquè en cap moment la verge es quedés "sin el rezo de sus devotos".

Retorn de la imatge del Verge del Vinyet al santuari (Biblioteca Santiago Rusiñol)

Finalment, a les acaballes d'octubre, l'epidèmia començà a minvar. Aleshores es decidí tornar la imatge al seu santuari. La processó es celebrà el 3 de novembre i les cròniques asseguren que fou encara més multitudinària que l'anterior.

           
(*) Podeu trobar informació sobre el tema a l’excel·lent i documentadíssim llibre d’Eduard TOMÀS SANAHUJA, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2017.


NOTA: Totes les imatges de les quals no es cita la procedència han estat extretes del grup de facebook “Fotos Antigues de Sitges”